dimecres, 6 d’octubre de 2010

Pot-ser et dius jaume Quadreny

Corrien els tumultuosos 70, el progressisme barceloní abanderat primer pels Màquina! o els Vértice i més tard per la Mirasol i Om entre d´altres, començava a ser història. Els nous herois, sorgits d´aquell incipient moviment eren en aquell moment el Sisa i el Pau Riba.

Llavors, pel soterrani de l´undreground de la ciutat es movia un personatge sinistre que escrivia unes cançons estranyes però fascinats, era Jaume Quadreny, un geni que mai van trobar el seu espai ni el reconeixement en la moguda zelestial.

No es normal que un talent com el de Quadreny només hagi publicat un single en tota la seva carrera, fou al 81 amb el grup pseudocomercial “Líquid car”. Malgrat aquest fet Quadreny va escriure cançons i poemes, durant tota la seva vida, que mai van sortir del seu petit cercle d´amistats.

Descobreixo l´obra de Quadreny de manera casual, a partir de l´homenatge que Riba li fa en els seus “virus laics”, cerco noticies i descobreixo un geni que ens deixa l´any 2006.


Certament al període dels 70 van aparèixer uns personatges maleïts que poc a poc es van reivindicant. Albert Pla ho va fer amb la figura de Pepe Sales, ara li toca el torn a algun altre, personatges tant interessants com el Pau Maragall, la Mercè Pastor i fins hi tot el mateix Jaume Quadreny no haurien de caure en l´oblit.


Una història de drogues (J. Quadreny)


Com si foren àngels còsmics
per la química del LSD,
àngels dins dels més harmònics mons personals
i de la glòria dels camins perillosos.
Oh, la glòria dels camins perillosos
i anàvem cantant…

Primer va ser en Jaume d’Igualada
que quan tornà de la Índia
ens va dir mig flipat
Què cabrona és la gent!
Anàvem per la corda fluixa,
anàvem per la corda fluixa
tots junts cantant…

Després del suïcidi de la Mercè
amb cocaïna, anfetas i cavall
molts anaven massa aviat
cap el seu tràgic final.
Aquella meva
generació perduda,
aquella meva
generació perduda
amb mi va cantar…