un far molt particular

Els fars han estat una constant per a mí. La seva silueta ha tingut alguna cosa que m´atreia. Pot-ser la seva presencia em tranquil·litza quan navego per aigües tempestuoses amb la meva piragua i la seva llum em dona seguretat.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama que res no es mou

Primer els mítics fars de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i més tard els fars mediterranis de la costa catalana, d´una escala molt més domèstica.

Ara em passa pel cap la visió del far de la punta del fangar al delta de l´Ebre o bé el far del Cap de Creus, la seva visió navegant amb el kaiak de mar dona confiança.
Per sota del far de Calella hi passo cada dia de cada dia, talment sembla que m´assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.
El far de Tossa, amb les muralles de la vila vella, el de Cala Nans, avís de la proximitat de Cadaqués, el far de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el seu majestuós penya-segat.
El far de Begur, el far de...



De tots però n´hi ha un que no es un reclam per als navegants. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de munt. A l´interior de la finca, avui parcialment convertida en un majestuós parc públic es troba el far (haig de reconèixer que l´ajuntament ha fet molt bé les coses en aquest cas, no pas com els sardinetes de baix),
El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de kaiakeros, el far ofereix recer als mountanbikeros.
Diverses llegendes poc contrastades ens parlen del pequè d´aquest far, el que es ben cert que als mariners de Sinera no els va agradar gens que de terra endins s´il.luminés el far car els feia dismunuir les captures. Coses de pobles.

Pels guanyadors del diumenge

Sentaditos sin razón
en el portal cara al sol
nada somos na tenemos
na queremos ni hacemos .
Sólo el sol y el portal
sin más obligaciones
ni ambiciones
ni intereses
sin tener na que hacer,
ni que ganar ni que perder
aquí estamos tan bien .

Sin estudios sin trabajo
somos como lagartos
ni cobardes ni valientes
ni revolucionarios .
Somos mudos y algo sordos
y aún teniendo muy claro
quiénes son los culpables
nosotros nos callamos
y dad gracias porque estamos
pasando de to de to de to

Jóvenes pero ancianos
ya nacimos cansados
pasa el tiempo despacio
somos veintegenarios .
Y aunque aquí nos quememos
y aunque intenten jodernos
nunca protestaremos
y aquí nos quedaremos
no moveremos ni un dedo
pasaremos de to de to

Tomando el sol, tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol

insolación, insolación

Será el sol será el calor
o sólo una fulminante insolación

insolación...

A. Pla

ara mateix: Tot està per fer i tor es possible

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel martí i Pol

Ara mateix no tinc cap ganes d´anar a votar, diumenge hi ha eleccions i m´ha tocat pringar, rellegeixo els versos de Martí Pol per veure si m´mspiro i trobo la llista.
I que es fotin pe cul la seva llei de partits.

soc dit
(una llicència d´un àngel)

Adrew McAuley

Aquests dies s´està emeten pel canal “viajar” el documental “Solo” en el que es narra la travessa de l´australià Adrew McAuley amb el seu kayak pel mar de Tasmania. L´objectiu era realitzar la travessa entre Australia i Nova Zelanda en kayak de mar. El recorregut era de unes 1000 milles (1600 km) per un dels oceans més solitari i salvatge de la Terra va sobreviure a onades montruoses i a tempestes terrorífiques. Ones de 10 metres i ratxes de vent de 50 nusos. Una gesta d´aquesta magnitud no la havia aconseguit ningú. 30 dies més tard i quan només rli restava un dia per l´arribada i ja tenia a familiars i amics esperant-lo a Nove Zelanda, es va rebre un senyal d´auxili d´Adrew.

Els equips de rescat van trobar el kayak a la deriva a unes 70 Km de la costa, en la recerca no es va trobar el cos d´Adrew. Les gravacions que va realitzar durant aquest mes a bord del seu kayak s´han utilitzat per a la realització del documental.

McAuley navegava amb un kayak de travessa amb una adaptació en forma de coberta que utlitzava per cubrir la banyera i poder dormir. Quan aquest artilugi estava col·locat el kayak esquimotejava tot sol. Una de els hipòteis sobre l´accident es deu a que, sense tenir posada la coberta, el kayak va volcar, li va ser impossible fer l´esquimotatge i es va veure obligat a abandonar l´embarcació quees va omplir d´aigua.

Una de les coses més impactant del film són els plors en sortir i deixar la seva esposa i fill a Australia. Sembla talment que Adrew ja sospitava que tenia molt poques posssibilitats de realitzar amb èxit la travessa pel Mar de Tasmania.

L´Adrew s´ha deixat la pell en un repte sobre el qual i per sobre de tot (inclòs familia) ell hi creia. Tots els que ens sentim mínimament aventurers tenim en menor o major grau desafiaments que voldríem fer, això es la salsa de la vida, i tots en major o menor grau no els podem realitzar per diversos factors (família, diners, treball,...)

Adrew va posar per sobre de tot el seu gran repte i ho va aconseguir( quedaven només 60 km) però en el seu somni hi va deixar la pell.

Menus mal que això s´acaba

Són les 20,40 h i la final de la Champions està a punt de començar. “Menus mal” que això s´acaba. Portem uns mesos, setmanes, dies que sembla que l´únic que passa al món és la final de Roma. Fa poc semblava que una nova grip acabaria amb la humanitat o bé que la crisi global era molt més greu del que els analistes havien pronosticat. D´uns quants dies ençà però sembla ser que aquesta grip ha desaparegut i que els analistes estaven molt equivocats.
"Ens ha costat molt arribar aquí", i com dirien els nous profetes “ens ha costat déu i esforços arribar fins aquí” però, ja hi som!.
Ara per ara no sé qui guanyarà, sembla ser que són els dos millors equips del món i que hi juguen els dos jugadors millors. A mi personalment m´es igual. Bé, no estaria malament que guanyés el Barça però si no es així, cap problema. Per a mí el més important es que tota aquesta fira medi àtica amb la que ens estant bombardejant d´arreu arriba a la fi.

El partit ja ha començat i per fer un honor a les legions romanes, alea jacta est.

Aquestes dues setmanes han estat dures, sobretot si el futbol no t´interessa. Avui Catalunya semblava talment estar de Carnestoltes. Afeccionats de totes mides, colors i pesos, esgrimien la disfressa dels seus herois. Alguns inclòs, per por a la grip del porc, es protegeixen amb bufandes, mocadors i fins hi tot llençols blaugrana. Hi havia personatges amb estomacs patrimoni de la Damm amb samarretes apretades, que no deixaven cap dubte sobre l´estat de forma física del personatge. Blancs i negres, alts i baixos, calvos i peluts, catalans i xarnegos... Tots ells amb la mateixa disfressa. Els trobem pel carrer, a la feina, al super, a l'escola. Quan haurà baixat la productivitat del pais pels efectes de la Champions? I la concentració en escoles instituts i universitats?

De samarretes n´hi havia de tots els models, certificades per l´esponsor o piratejades per la nombrosa comunitat pakistanesa de Calella. Les franges blaugrana eren amples, estretes, de colors cridaners o bé més apagats. També les segones samarretes i les d´entrenaments amb els colors fluorescents: el groc, el blau, el rosa, d´altres de colors platejats o daurats amb un dubtós gust estètic. En definitiva tot el mostrari de samarretes amb les que nike s´està fent d´or fent petites variacions cada any. El més freqüent però es trobar-les amb el dorsal numero 10. En homenatge a Messi però també altres fanàtics recorden jugadors més desconeguts: Vanessa, Josep, Oriol, Jessica,....No sé a quina temporada van jugar aquests darrers.

Són les 22,45h, el partit ja ha acabat, ha guanyat el Barça!!!!, felicitats. Ara encara ens resten uns quants dies més de disbauxa mediàtica arreu. La esportiva amb la repetició dels gols fins a l´avorriment i la extraesportiva amb els típics aldarulls de canaletes amanits amb els mossos i la rua de jugadors i directius. Llavors, per fí, tornaran a l´actualitat informativa la grip, l'atur, les eleccions europees, la violència de gènere, l Obama, la llei de partits,..

Per Sant Jordi, poesia!

I com diria el gran mestre, després d´haver resucitat:

Visca la poesia, l´art i la ciència.
Visca l´alegria, la intel.ligència.
El cant i la música, el coneixement.
Visca la força pensament.

(Sisa)

Els aprenents no s´adormen i surten com a bolets aquí n´hi ha una petita prova. Alguns s´atreveixen sense padrins.

Has vist que bé que he parlat?
Quin discurs tant ben travat
Quins principis clars i ferms
dignes d´un home de seny

Un-dos-tres, Un-dos-tres cha-cha-chà
taló-punta, taló-punta, i tornar a començar

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m´ensanyaran a fer el nus.

Es nit freda per ser abril
no s´està enlloc com a casa.

(Manel)

D´altres ben apadrinats, superant als seus padrins; salant i naltros xalant.

Me dispersa, me fascina
me fa por, m´il.lumina
m´allibera del meu ego...Lego!

Ses falgueres, ses escales,
ses juguetes, ses baranes,
Burman Flash, el cel d´agost,
a sa parra hi veig un moix.

Jo diria cines si tengués abril,
jo diria amor si tengués es ossos,
jo diria cossos, jo diria moixos,
Nomes una cosa important:
t´estim com un loco i m´aguant.

Canyeta que mira cubata,
cubata que mira cubito,
cubito que mira gelera,
gelera que mira beefeater,
beefeater que mira persona

Corte, bombón mallorquin,
que voleu: polo de llimona o polo de menta

Ai las! sa vida és un principi,
un nus i un desenllaç.

(JM OLiver)

Inicis indecisos amb llibreta petiteta. N´hi haurà més?

Ai las! sa vida és un principi,

un nus i un desenllaç.

Somnis daurats,
elixir de poetes,
fons de corall,
llums de colors.

Somnis daurats,
vetllades eternes,
rodolins i sonets,
instants oblidats

Runes (IV): Can Quel

la tanca es l´unic que avui identifica Can Quel

El mas de Can Quel o més ben dit, el que encara en resta,es troba situat molt aprop de les runes de Can Reixac. S´hi arriba des de Lurdes pel camí que ens porta fins al coll del Pi de Buac. Just abans d´arribar al coll, trobarem les restes del que havia estat un mas (els fonaments i poca cosa més). Avui per avui l´únic indici de la masia de Can Quel es una tanca metàl.lica força rovellada que es va col.locar fa uns quants anys i que semblava en aquell temps que els propietaris havien decidit preservar la runa. Ha passat el temps i la parcel.la ha estat ocupada per bardisses que fan del tot impossible identificar la casa.

La importància d´aquest mas rau en que allí hi va viure un personatge singular que Salvador Espriu va incorporar en el seu univers sinerenc. A finals del segle XIX en aquest caserot hi vivia la Maria, coneguda vulgarment per la Quela (en referència a l´indret ), una noia alta, morena, amb la cara vermellosa a causa del vi, amb un aire despenjat, esquerp i molt rondinaire. Un personatge molt conegut a l´Arenys d´aquells temps. La Maria es va casar amb un altre personatge, en Ramon, un drapaire que comprava pells de conill i que era molt conegut sobretot a Arenys de munt. Al poc temps s´el va anomenar en Quel (en Quel.la com l´utilitza Espriu) o en Quelo. La parella va acabar sent un símbol de marginalitat pels seus convilatans que els consideraven a la manera d´una mena d´"homes del sac" . Espriu agafa el personatge d´en Quel.la i el converteix en una al·legoria de la mort.

Les bardisses ocupen tot l´espai

En el vell carret d´en Quel.la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar

(S. Espriu, Ronda de mort a Sinera)