L´illa d´enlloc

Arcadia 16 (II)

2009-11-07T11:37:00.000-08:00

1.- Escarpe

Un cop tenim les peces tallades les haurem d´unir. Els dos panells laterals entre sí i els dos panells de fons també. El tauler és de 5 mm i per tant s´ha de fer un "escarpe" vuit vegades el seu gruix, es a dir 40 mm. L´"escarpe" es la realització d´un pla inclitat en els taulers per tal de que encaixin entre ells.
Aquesta operació és molt delicada i de la seva precisió en depend que l´unió quedi ben feta o no. . Per a realitzar-ho utilitzarem el ribot i el paper de vidre i la paciència.

2.-Unió dels panells

Preparant el panells a la taula de treball

Apilcant epoxi 22% a la unió

Apicant massilla epoxi

Un cop fets els "escarpes" s´han de preparar els panells per a la seva unió amb epoxi. Preparaem la taula de treball i marcarem els punts del plànol de formes per tal de col.locar bé les peces. Un cop situades, prepararem la resina epoxi al 22 % . Un cop feta la barreja, en reservarem una part i hi posarem boles de sílice perquè adquirexi una consistència molt més viscosa i actui com a "massilla". Primer impregnarem el pla inclinat dels dos costats amb la resina i a continuació amb la pasta obtinguda amb el silice.
El temps de secat és de 24 h.

llenya d´alzina

2009-11-02T11:35:00.000-08:00

Avui em ve molt de gust aquest poema del Pedrals. Per cert, si podeu escolteu els esquitxos ultralleugers amb els nens eutròfics.

Una bleda assolellada
em té fregits els pebrots:
quan la figa ni diu fava,
li han pujat els fums i el cava
i fa el préssec en pijama,
secallona amb peus de porc.
Se m´hi regiren les tripes,
salta el cervell bull la sang,
socarrant crispetes, pipes,
escabetxat d´amanites...
El codony de l´arbequina
es un platillo volant!

M´han tacada la forquilla!
fet puré m´ofego al bany.
Maria, la xirivia,
la de les peres blanquilla
que no es menja una rosquilla,
té el cabell d´angel castany.
Vull a besa amb mandonguilla,
calçots i naps de campmany
com panses per l´aigualida,
en remull de ratafia.
Borregos brandant la pipa:
macerant paper d´estany.

Pareu bé les orellanes,
la sarsuela es porta l´oli,
filets de veu esqueixada,
potatge de nens eutròfics.

Llenya d´alzina,
vi de sarment,
oli d´oliva,
pa de forment.

Gariones de l´Empordà,
garnatxes del Panedès
i aromes del Montserrat!

Josep Pedrals

Arcadia 16 (I)

2009-10-31T13:25:00.000-07:00

El caiac escolit per a cosntruir és l´Arcadia 16, un disseny de l´Alejandro, el nostre arquitecte naval i que ens servirà per aprendre tècniques i usos de materials.
Per a la construcció utilitzarem la tècica Stich and glue.
L´Arecadia és un caiac mariner, de perfil en V cosa que dona una gran estabilitat en rumb i una excel.lent navegació, sobretot amb la mar "picada". Es doncs, un caiac ideal per a les travesies i que penso utilitzar sovint.
Avui hem començat epl principi, es a dir, llegint els plànols de formes i dibuixant en tauler d´okume hidròfob de 5mm els panells laterals de l´embarcació: els panells de fons de popa i de proa (2) i els panells laterals de popa i de proa (2).

Ens comenta l´Alejadro que es gairebé impossible trobar al mercat taulers marins de 5 mm. Com a molt al nostre país es poden trobar taulers hidròfobs ( que repelen l´aigua). A més només podem usar l´okume, al Canada, als Estats Units, i fins hi tot a França si que es poden trobar taulers marins fins hi tot d´altres fustes marineres (caoba,...).

SOS, Alocs

2009-10-30T11:53:00.001-07:00

La particular geografia del litoral arenyenc amb la serralada i alguns contraforts gairebé arran del mar, ha permés el desenvolupament d´uns rials ben constituïts. Aquests, estan disposats gairebé en sentit perpendicular a la costa i romanen la major part de l´any eixuts. Les seves lleres seques s´aprofiten com a xarxa de comunicacions. Els rials difícilment poden evacuar les pluges torrencials típiques del nostre clima i es transformen en veritables torrenteres, que ocasionen amb freqüència el seu desbordament i la inundació de camps i poblacions.

En gran mesura, bona part de les reivindicacions per protegir els rials fan referència al alocars, però certament, aquesta comunitat ja ha desaparegut quasi per complert de les nostres rambles i rials. L´alocar és una comunitat arbustiva que es situa a les ribes de les rieres silíciques i eixutes de la mediterrània, l’aloc s´hi instal·la donat que el subsòl no acumula suficient aigua com per permetre el creixement d´un bosc caducifoli, típic d´ambients més humits.

L´aloc (Vitex agnus-castus) és un arbust de fulles oposades i palmades amb cinc foliols lanceolats. En ple estiu floreix i el seu aspecte es immillorable. La inflorescència, que es troba a la part superior de l´arbust, és de color lila intens i les flors estan agrupades en espiga. Els fruits són esfèrics molt semblants al gra de pebre, d´aquí el sobrenom de "pebre foll".

D´entre les propietats medicinals d´aquesta planta, destaca el fet que és diürètica, antiespasmòdica i sobretot, era usada per reprimir l´impuls sexual: d´ací el sobrenom d´agnus-castus (cast i pur).

Així de cop

2009-10-19T10:54:00.000-07:00

El poema és la mala llet
o l´extasi o el deliri
són estrelletes al cel
de la història i els drapaires
i la cultura es la màscara
dels surrealistes disfressats
de monjos i en Frank Zappa
és el porter del convent
i en malatesta i l´arnau de vilanova
toquen amb
la increible string band
i l´Allan Ginsberg i en Rimbaud
s´emborratxen amb absenta
i és la careta- les enciclopèdies
dels vés a saber quants
fundadors de religions
i dels marcians i del sexe
i del meu estómac
i del celobert de casa
i de la destrucció del sol
i de l´anònim transformista
de meravelles i tot això
i la vida que som capaços
d´imaginar i no de viure

sisa

El Bareu, mai morirà?

2009-10-05T10:36:00.000-07:00

Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí

(S. Espriu, Laia)

Finalment, les tanques que impedien el pas han estat aixecades, l´enllumenat públic s´encén durant la nit i d´una manera molt tímida els primers propietaris van ocupant allò que van adquirir en el seu dia; són pocs, cosa que indica que s´han venut pocs pisos amb això de la bombolla o bé que els compradors practiquen l´esport nacional d´aquest país, l´especulació immobiliària.
El barri del Bareu comença a prendre vida. Els nouvinguts es faran seu el barri i poc a poc s´anirà perdent la percepció d´allò que en el seu temps havia estat un rial.
Avui, el rial està encaixonat i degradat a gairebé el rang de clavaguera. Els marges són ara escolleres i d´entre els blocs granítics, les males herbes prenen protagonisme i substitueixen als esplendids alocs. Les fèrtils hortes de banda i banda de la llera ara són flamants blocs de pisos amb les seves zones ajardinades.

Del rial del Bareu només en resta el record, aquelles pasejades als capvespres d´estiu sota l´arc de mig punt que formen els canyars, els vols de les orenetes i dels abellarols tot indicant la l´arribada del bon temps, el cant de les granotes als safereigos de Can Triter o de Can Vilanova, Les hortes primerenques, els magnifics alocs,...
El trànsit, els comerços i en definitiva els nous bareuencs pendran ara el protagonisme i segur que d´aquí uns anys es preguntaran sobre el nom de barri, talment com ha passat al barri de Les Doedes. I es que la nostra societat pateix una mena d´ Alzheimer col.lectiu sobre el que havia estat aquest territori en un temps passat.
Ara em passa pel cap una pintada barruera que durant un temps va ser al carrer de la Parera i on es llegia: "El Bareu mai morirà, orgull de classe obrera" i em pregunto si això es veritat i que hem guanyat amb tot plegat.

Alguers al maresme

2009-09-29T08:21:00.001-07:00

Posidònia va ser la filla de Posidó, déu grec dels oceans. També sota aquest nom es coneix una planta amb flor típica dels fons sorrencs ben conservats de la conca mediterrània Posidonia oceanica, anomenada de manera comuna, i segons la regió com a "alga dels vidriers" ( perquè era usada per aquest gremi per protegir les peces de vidre dels cops), "altina"," sapa" (i es que al maresme, els pescadors anomenen sapes a aquesta planta) o fins hi tot "posidònia" (la catalanització del nom genèneric llatí).

Al Maresme, malgrat la pressió que pateix la franja litoral, ha aguantat força bé, sobretot per la protecció que ha trobat en les barres litorals paral.leles a la costa i que han impedit la seva destrucció per part de la pesca il.legal i per aquesta mania tant maresmenca que es el regenerar les platges.
Els mal anomenats alguers, són herbassars de posidònia, que formen veritables prats submarins a poca fondaria (entre els 10 i els 30 m). Davant de Mataró, entre la riera d´Argentona i fins aproximadament el port balís es troba "l´alguer de mataró", el més ben conservat de la comarca amb una superficie total al voltant de les 400 Ha.
Posidònia, a l´igual que la resta de vegetals superiors i a diferència de les algues, té veritables arrels, tiges i fulles. A més a més desenvolupa flor i fruit.

Aquest estiu: caiquejant per la costa brava en els seus 100 anys

2009-09-17T07:54:00.000-07:00

Caiquejant per Sinera

Caiquejant per Blanes

Després d´un juliol mogut meteorològicament parlant, sobretot per les garbinades. Ha arribat un agost dominat per les calmes. L´estat de la mar la gran majoria de dies ha estat l´ideal per a la pràctica del kayak. Així aprofitant el mes de vacances hem agafat les piragües i ens hem proposat de fer sortides al llarg de tota la Costa Brava; es a dir, la marina de la selva i de l´Empordà i la costa vermella. Així la costa Brava com a unitat paisatgística comença a Blanes i acaba a Cotlliure, i es que de fronteres administratives el paisatge no hi entén.

La Foradada

Caiquejant per Lloret

Hem navegat per Blanes, per Lloret, per Tossa, per Sant Feliu, per Palamós, per Palafrugell, per Llançà, per ... Els dies de més vent hem canviat les piragües per les bicicletes i finalment hem arribat a la badia de Cotlliure.

caiquejant pel Port de la Selva

Ha estat el nostre particular homenatge als 100 anys de la seva denominació. A més, per arrodonir el tribut, m´he passat el mes rellegint l´extraordinària guia de la Costa Brava d´en Josep Pla i intentant fer coincidir els trams navegats amb la lectura de l´indret. Fins hi tot algun dia he carregat la guia a la canoa i des de la platja estant he repassat la visió que Pla tenia de l´indret en qüestió. A l´hora de contrastar les seves descripcions amb l´actual paisatge es molt fàcil adonar-se que certament hem perdut molt, però, si més no des d´un kayak estant, encare queden racons increïbles: passos estrets on cap altra embarcació hi pot accedir, platges solitàries (algunes no tant, especialment si les barques hi poden fondejar), pobles amb essència marinera (sobretot si són vistos del del mar), coves que havien estat la delícia dels contrabandistes, refugis de pescadors; ara mig enrunats, caps altius coronats per esvelts fars. Es a dir, la Costa Brava en tota la seva essència.

refugi de Cala Prona

De, “Arenys n´hi h a un” a “tots som Arenys de munt”

2009-09-13T09:43:00.001-07:00

De històric es pot qualificar el que ha passat avui 13 de setembre a Arenys de munt. Un munt de persones de totes condicions s´han manifestat de forma pacífica, rebutjant d´una banda, la manifestació feixista “convocada” per l´estat espanyol, que amb prou feines ha aplegat un centenar de fatxes( la gran majoria jubilats) i d´altra s´ha volgut donar a suport a la iniciativa del MAPA, a la moció de les CUP, a la resolució del ple municipal i en definitiva a tots els ciutadans d´Arenys de munt.

Al bell mig de la llera de la riera ha quedat palesa d´una forma molt clara l´allunyament, cada vegada més gran entre els partits polítics (si estiguéssim al país basc, en diríem “democràtics”) de la ciutadania. Està molt clara la posició de partits com el PP, però la consulta no vinculant d´Arenys de munt ha servit perquè “quedessin retratats” alguns dels “grans”. Les declaracions que han fet aquests dies destacades personalitats d´aquests partits no tenen desperdici i seria bo aplegar-les en el “gran llibre dels disbarats.”

En el marc fantàstic de la saulonenca riera de Sobirans, l´última del Maresme. El 13-S ha estat una jornada cívica, festiva i de retrobament. L´inici d´una força que no es podrà aturar i que segur que, a traves d´iniciatives ciutadanes anirà quallant a la resta de municipis dels països catalans, d´Euskadi, de Galícia, d´...

Propera estació; Arenys de munt

La Independència s´ha començat a construir

veure totes le fotos

nou de nou de nou: la festa de la nou

2009-09-08T12:53:00.000-07:00

Eps, La festa de la nou al carrer nou (Projecte coordinat per M. Àngels Ballbé, JM Calleja, Neil Harbisson, Albert Ibanyez i Moon Ribas, en el qual intervindran 99 artistes al voltant d’una nou).

Nouranta-nou nouradors que noustraran la seva nou al carrer nou número nou de nou a nou el dia nou del nou del dos mil nou.

Actuació de Pau Riba a les nou i nou del vespre amb el més nou.

D´Arenys n´hi ha un

2009-09-06T02:36:00.000-07:00

Diu una dita popular: "D´arenys n´hi ha un..."
A veure si la frase que porta de titol aquest post es certa i els polítics d´Arenys de mar es posen les piles per a organitzar també un referendum per a la independencia.
Sinó haqurem d´esriure la resta "...i és arenys de munt".

En Pep Manté ens ha deixat

2009-08-21T06:53:00.000-07:00

M´en assabento per la Montse i en Jordi, dos matarenyencs, abans de començar l´entreno del llagut.

No coneixia personalment al Pep, malgrat que vam coincidir en diversos actes en la meva etapa eco-mataronina. I es que sóc una mica introvertit per aquestes coses.

Fa molts anys que no trepitjo les Santes, però des del meu exili arenyenc, en tinc una imatge gravada de la festa gran mataronina i es la d´en Pep darrera (o davant) de la “momarota” amb aquelles innocents (o no tant) bengales i perseguint a qui calgués (nens, nenes, iaios a iaies). Recordaré per sempre aquesta imatge de les Santes i et recordaré per sempre més.

Família, amics, companys de feina, ànims i a seguir endavant amb la llavor que en Pep va sembrar. De segur que des de el seu repòs a Can Fulló estarà a l´aguaït.

les illes formigues

2009-08-20T09:54:00.000-07:00

En un primer moment, i tenint en compte com va acabar el juliol i com va començar l´agost semblava que la practica del kaiak de mar aquest estiu seria complicada sobretot pel règim de marinades considerables que s´havia produït fins llavors, però, coincidint amb l´onada de calor, l´estat de la mar ha esdevingut, durant gairebé tot el mes, en un marc ideal per a la pràctica de kdm.

Amb aquesta intenció ens hem passat bona part de l´agost “kaiakejant” per la costa brava.

Una de les sortides que hem fet amb l´Stella, la meva companya, ha estat per la costa de Palamós i Calella de Palafrugell. Certament el litoral d´aquesta zona no té res d´envejar amb les millors platges del planeta, no entenc com ningú pot posar sota el nom de Costa Brava platges d´indrets allunyats i exòtics.

En el centenari del bateig d´aquesta tros de costa, començo a comprendre allò de “brava”. Des de fa més de 10 anys navego amb el meu fràgil kaiak i, creieu-me, les he vist de tots colors, afortunadament sempre acompanyat dels meus amics. Però el terme “brava” crec que en el seu bateig va estar reservat a tots els incívics, que en són molts, que amb els seus flamants iots trepitgen tot el que es troben a la seva proa sense respectar cap mena de norma.

En aquest cas el que comptava era anar amb les piragües fins a les Formigues per a gaudir dels seus racons i dels fons. El millor era anar fins al cap de Planés i a partir d´allí posar proa cap a les illes, en rumb perpendicular al de la navegació majoritària. Fins aquí cap problema, malgrat que el mar de fons d´aquell dia no era el més adequat per a la navegació en canoa. El perill més gran va ser el de les embarcacions, i ho dic en el sentit literal, no pas barques, bots o llaguts que sense cap impunitat i amb tota la potència del seu motor travessen pel canal que hi ha entre les illes i el cap de Planes sense respectar els qui anem amb kaiak. Avui per avui travessar fins a les formigues es una temeritat per a tots els kaiakistes. El més paradoxal es que per tripular una d´aqestes flamants embarcacions fa falta demostrar uns coneixements davant un examinador i en canvi per a tripular un kaiak de mar no fa falta res.

Des de Cala Estreta estant i amb la frustració de no poder haver arribat a les illes, rellegeixo al mestre Pla i rememoro la batalla de les illes Formigues, en el marc de la guerra pel regnat entre Carles d´Anjou i Felip d´Ardit. La superioritat de la flota francesa i els estralls que van fer arreu del litoral els va venjar Roger de Lluiria en la batalla de les Formigues.

“El combat ve ésser ràpid i duríssim. Els francesos perderen la partida: moltes naus es van retre, d´altres s´enfonsaren, algunes es perderen en els fons de la costa i en els baixos de les Formigues.

Els primers raigs de sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre el mar flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes”

Stella, segurament amb l´arribada del “mal temps”, i quan tots aquests “domingueros” hagin hivernat el seus iots podrem anar amb tota tranquil·litat fins a les illes i et podré ensenyar tots els seus racons, i rememorar la gesta dels catalans enfront dels invasors francesos.

la regeneració de mai acabar

2009-08-13T13:40:00.000-07:00

Han passat més de vint anys (la primera regeneració es realitza al 1987 en el tram Montgat – Premià) des de que per primera vegada el “ministerio” decidís solucionar els problemes de regressió de platges a la costa del Maresme amb la regeneració artificial amb sorres del fons marí. Fa vint anys que el mític vaixell-draga holandès “krankelon” arribava a la nostra costa per primera vegada per a realitzar aquesta espectacular operació.

En aquests vint anys han passat moltes coses: hem aprés a fer la “recollida selectiva de residus”, hem incorporat al nostre vocabulari tremes com “creixement sostenible”, “biodiversitat”. “impacte ambiental”, “ecoauditoria” o “empremta ecològica”, hem aprés que els recursos són limitats i que la capacitat de càrrega del nostre planeta està al límit. Hem vist el documental de Al Gore,...

Certament hem avançat molt en la conscienciació mediambiental. Sembla mentida que després de vint anys de provar de regenerar les platges amb sorra del fons i comprovar que el sistema no funciona, es continuï insistint amb el mateix i no es tingui en compte els greus impactes que produeix el sistema.

En aquests vint anys, hem descobert la riquesa dels nostres fons, hem conegut els alguers, praderies submarines amb una importància ecològica cabdal. També hem vist desaparèixer especies amb interès comercial com la “petxina lluent” Callista chione o la “petxina blanca” Mactra corallina que han desaparegut en part per la sobreexplotació que patien però també en part pels efectes provocats per la regeneració de platges en aquests vint anys.

En aquests vint anys hem sentit a dir que una de les causes de la regressió de les platges han estat els obstacles que trenquen la corrent de “deriva litoral”. I en aquests vint anys hem construït un nou port a Mataró, i n´hem ampliat d´altres. Ja al 1976, el “llibre blanc de la gestió de las natura” i adoptat com a document marc en l´àmbit d´ordenació del territori del “congrés de cultura catalana”, considerava escandalosa la proliferació de ports entre Arenys i Barcelona

En aquests vint anys hem vist com el transvessament de sorres “by pass” al qual estan obligats els ports per evitar la regressió de les platges que hi ha a ponent de l´escollera no s´ha realitzat mai.

Així aquest estiu, un parell de vaixells draga treballen davant la platja d´Arenys per extreure sorra i “regenerar” les platges de Cabrera, Blanes o fins hi tot Arenys. La feina es fa en plena temporada de bany i el resultat són, a més del greu impacte ambiental que produeix l´extracció sobre les comunitats marines, unes aigües tèrboles a la zona d´extracció que fan replantejar el bany, si més no, al litoral d´Arenys. Les feina a hores d´ara encara s´està duent a terme, primer al sorra es va dipositar a les platges de Cabrera, més tard a la platja d´Arenys i posteriorment a la de Blanes.

Fa menys de trenta dies que la platja de “la picordia” a Arenys de mar ha estat ser “regenerada” amb 50000m³ de sorra provinent de la bocana del port d´Arenys i a hores d´ara, gran part d´aquesta sorra ha tornat al fons del mar pels efectes de les garbinades que aquest estiu han estat considerables. No sé quan ha costat portar aquesta sorra a “la picordia” però el cert es les platges no han aguantat més d´un mes. Es que no hi ha ningú que s´en adoni!!! i aturi aquest despilfarro econòmic i ecològic.

No sé fins a quin punt els ajuntaments hi poden dir la seva però crec que es gravíssim el que està passant amb aquest tema amb la còmplice miopia de l´administració local. Només hi ha hagut una tímida protesta dels pescadors artesanals, realment el col·lectiu més perjudicat per aquest projecte.

Potser si Arenys de mar perdés la bandera blava i d´altres guardons de les seves platges per la baixa qualitat de l´aigua a causa de la draga faria reaccionar a l´ajuntament.

Mataro-Llavaneres

2009-08-07T12:33:00.001-07:00

Per als jutges i als polítics, que amb la seves interpretacions permeten que això sigui una "republica bananera".

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Jordi Cornudella

el vent de garbí

2009-07-30T13:40:00.000-07:00

La costa central catalana està sotmesa, especialment en els mesos d´estiu al regim de les marinades, el vent humit de mar que quan arriba a terra esmorteeix la calor intensa dels mesos estivals i ens fa la vida més agradable i tranquil·la.

La marinada, que bufa de mar cap a terra ho fa en aquestes contrades en el quadrant SW, es a dir en forma de garbí, o més ben dit, "garbinet". Aquest vent comença a bufar cap al migdia, quan la diferència tèrmica entre la terra i es mar es fa més evident i desapareix a mesura que el Sol va baixant i aquest desequilibri tèrmic desapareix. Això sol passar ben entrada la tarda. Com ben bé diu la dita popular:“El garbí a les set a dormir”.

Una cosa contraria passa amb el terral, el vent de terra cap al mar que s´origina a primeres hores del dia quan la terra, per les hores de nit, comença el dia amb una temperatura inferior al mar.

El vent de garbí, pel fet de tenir un cert recorregut sobre la massa d´aigua, origina una mar un xic alterada, sobretot si es navega amb petites embarcacions com ara el kaiak, les onades, malgrat ser de petita alçada són molt seguides i sovint trenquen. Rarament el “garbí tèrmic” arriba a la categoria de “temporal” i es limita en una alteració de l´estat de la mar de migdia/tarda. El rang de temporal s´aplica quan el vent s´associa a un front, cosa que passa amb el vent de llevant (les llevantades) i de tant en tant amb les "garbinades".

Els nombrosos navegant “a vela” d´aquest territori “viuen” del vent de garbí, si no fos per ell, la navegació a vela quedaria reduïda només al pas de fronts.

Josep Pla en la seva extensa obra fa diverses referències al garbí i a les marinades. Aquí en teniu un exemple en el qual a més del garbí, repassa els diferents vents que bufen al llarg del dia a la costa de casa nostra.

En la seva obra “La costa brava” i quan descriu Calella de Palafrugell, fa una descripció magnifica d´aquest règim tèrmic de les marinades.

El garbí o llebeig arriba a la una. Es a dir: a l´hora de l´aperitiu. És en aquesta hora, si es possible en una cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i calor a les Voltes de Calella. Des de l´ombra dels arcs, la platja de Port Bo es veu inundada d´una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra el plat. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s´han afluixat i cauen com una corba humana fatigada.....Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l´univers. El pas d´aquest ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d´humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta ampla penetració de vent no es produeix d´una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent a les pinedes. No es tracta d´un forcejar violent, és com una ampla carícia suau.

A mesura que el vent s´eixampla, la reverberació dels Sol sobre el mar perd la seva duresa rutilant, queda com esfilagarsada. El blau del mar es fa més obscur, i quan es produeix el primer salt d´escuma, blanca com un cop de lli, corbada com la cua d´un peix, ho fa com un enlluernament de gràcia sobre les vastes aigües. La força del vent augmenta. És la marinada de juny que ajeu dolçament l´or de les espigues roses, dibuixa corbes ombrívoles, fugitives, sobre les userdes, fa repiquetejar les fulles de les arbredes i transporta, a l´agost, el perfum de la pinassa. Al Port Bo l´ondulació de les embarcacions fondejades es fa més nerviosa. L´onada es més plena i té un ja un embat franc. El mar es pica, s´omple de blancs de plata. Sota el lleó del Sol, sobre el mar d´un blau fosc aquesta inacabable aparició de tritons d´escuma sembla una transfiguració continuada, un joc de meravella. Per a les persones que senten l´atracció del mar, l´espectacle té aquell punt d´inutilitat que atreu irresistiblement; la mirada queda com imantada i l´esperit descansa sobre la joventut embogida del sol, del mar, del vent, sobre la diversitat eterna dels jocs elementals.

...Però la primeres mitja hora de l´entrada del llebeig, un dia d´estiu, a les voltes de Calella, qui la pogués descriure! Aquest vent fa tolerable el rigor del sol, esponja l´aire, posa un punt de menta a la boca. Des de les Voltes de Calella aquestes sensacions queden com sublimades. Els arcs matussers, de sòlid pilotatge, de corbes una mica ventrudes, queden com airejats , el seu aire blavisqueja i de l´escuma màgica semblen arribar al sostre dels arcs unes taques de llum blanca, flotant ingràvides. El vent a més, sembla entrar pels arcs no pas amb embat frontal , sinó obliquament.

Josep Pla

(La costa brava)

El pla de forcs

2009-07-14T08:26:00.000-07:00

Un dels llocs més màgics del montnegre, i dic màgic en el sentit literal de la paraula, és el pla de forcs, pla de forques o pla de feres, com preferiu.
El pla de forcs es troba als peus de veinat de Cal Paraire i es lloc de pas per a moltes excursions pel baix Montnegre.
El pla de forcs va ser en un passat llunyà lloc de trobada de bruixes i bruixots per a realitzar les seves cerimònies pagànes. Fins hi tot alguns creuen que el conegut dolmen de pedra gentil de Vallgorguina es trobava antigament en aquest indret i no va ser fins fa relativament poc temps que va ser desmuntat i dut al lloc que avui ocupa en l´actualitat.

Una de les coses que ens criden més l´atenció en arribar a aquest indret són els blocs de granit que hi ha amuntegats a la part central de pla. Si ens hi fixem més atentament veurem que algún d´aquests blocs presenta una sèrie de concavitats que costa de creure que s´hagin produït únicament per un procés erosiu. Aquestes formes prenen el nom de inscultures. Les inscultures de la roca de les olles del pla de forcs conssiteix en un conjunt de casoletes circulars i elíptiques, en total una vintena., algunes conectades entre ellles per canals. Les casoletes del pla de forcs es poden considerar manifestacions artístiques megalítiques o bé producte els bruixots que les utilitzaven com a recipients en les seves celebracions.
Sigui com sigui, els arqueòlegs tenen en el pla de forcs feina per esbrinar l´origen d´aquetes formes.

un far molt particular

2009-06-18T13:47:00.000-07:00

Els fars han estat una constant per a mí. La seva silueta ha tingut alguna cosa que m´atreia. Pot-ser la seva presencia em tranquil·litza quan navego per aigües tempestuoses amb la meva piragua i la seva llum em dona seguretat.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama que res no es mou

Primer els mítics fars de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i més tard els fars mediterranis de la costa catalana, d´una escala molt més domèstica.

Ara em passa pel cap la visió del far de la punta del fangar al delta de l´Ebre o bé el far del Cap de Creus, la seva visió navegant amb el kaiak de mar dona confiança.
Per sota del far de Calella hi passo cada dia de cada dia, talment sembla que m´assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.
El far de Tossa, amb les muralles de la vila vella, el de Cala Nans, avís de la proximitat de Cadaqués, el far de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el seu majestuós penya-segat.
El far de Begur, el far de...

De tots però n´hi ha un que no es un reclam per als navegants. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de munt. A l´interior de la finca, avui parcialment convertida en un majestuós parc públic es troba el far (haig de reconèixer que l´ajuntament ha fet molt bé les coses en aquest cas, no pas com els sardinetes de baix),
El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de kaiakeros, el far ofereix recer als mountanbikeros.
Diverses llegendes poc contrastades ens parlen del pequè d´aquest far, el que es ben cert que als mariners de Sinera no els va agradar gens que de terra endins s´il.luminés el far car els feia dismunuir les captures. Coses de pobles.

Pels guanyadors del diumenge

2009-06-10T03:54:00.000-07:00

Sentaditos sin razón
en el portal cara al sol
nada somos na tenemos
na queremos ni hacemos .
Sólo el sol y el portal
sin más obligaciones
ni ambiciones
ni intereses
sin tener na que hacer,
ni que ganar ni que perder
aquí estamos tan bien .

Sin estudios sin trabajo
somos como lagartos
ni cobardes ni valientes
ni revolucionarios .
Somos mudos y algo sordos
y aún teniendo muy claro
quiénes son los culpables
nosotros nos callamos
y dad gracias porque estamos
pasando de to de to de to

Jóvenes pero ancianos
ya nacimos cansados
pasa el tiempo despacio
somos veintegenarios .
Y aunque aquí nos quememos
y aunque intenten jodernos
nunca protestaremos
y aquí nos quedaremos
no moveremos ni un dedo
pasaremos de to de to

Tomando el sol, tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol

insolación, insolación

Será el sol será el calor
o sólo una fulminante insolación

insolación...

A. Pla

ara mateix: Tot està per fer i tor es possible

2009-06-03T14:06:00.000-07:00

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel martí i Pol

Ara mateix no tinc cap ganes d´anar a votar, diumenge hi ha eleccions i m´ha tocat pringar, rellegeixo els versos de Martí Pol per veure si m´mspiro i trobo la llista.
I que es fotin pe cul la seva llei de partits.

soc dit
(una llicència d´un àngel)

Adrew McAuley

2009-06-01T02:58:00.001-07:00

Aquests dies s´està emeten pel canal “viajar” el documental “Solo” en el que es narra la travessa de l´australià Adrew McAuley amb el seu kayak pel mar de Tasmania. L´objectiu era realitzar la travessa entre Australia i Nova Zelanda en kayak de mar. El recorregut era de unes 1000 milles (1600 km) per un dels oceans més solitari i salvatge de la Terra va sobreviure a onades montruoses i a tempestes terrorífiques. Ones de 10 metres i ratxes de vent de 50 nusos. Una gesta d´aquesta magnitud no la havia aconseguit ningú. 30 dies més tard i quan només rli restava un dia per l´arribada i ja tenia a familiars i amics esperant-lo a Nove Zelanda, es va rebre un senyal d´auxili d´Adrew.

Els equips de rescat van trobar el kayak a la deriva a unes 70 Km de la costa, en la recerca no es va trobar el cos d´Adrew. Les gravacions que va realitzar durant aquest mes a bord del seu kayak s´han utilitzat per a la realització del documental.

McAuley navegava amb un kayak de travessa amb una adaptació en forma de coberta que utlitzava per cubrir la banyera i poder dormir. Quan aquest artilugi estava col·locat el kayak esquimotejava tot sol. Una de els hipòteis sobre l´accident es deu a que, sense tenir posada la coberta, el kayak va volcar, li va ser impossible fer l´esquimotatge i es va veure obligat a abandonar l´embarcació quees va omplir d´aigua.

Una de les coses més impactant del film són els plors en sortir i deixar la seva esposa i fill a Australia. Sembla talment que Adrew ja sospitava que tenia molt poques posssibilitats de realitzar amb èxit la travessa pel Mar de Tasmania.

L´Adrew s´ha deixat la pell en un repte sobre el qual i per sobre de tot (inclòs familia) ell hi creia. Tots els que ens sentim mínimament aventurers tenim en menor o major grau desafiaments que voldríem fer, això es la salsa de la vida, i tots en major o menor grau no els podem realitzar per diversos factors (família, diners, treball,...)

Adrew va posar per sobre de tot el seu gran repte i ho va aconseguir( quedaven només 60 km) però en el seu somni hi va deixar la pell.

Menus mal que això s´acaba

2009-05-27T14:06:00.000-07:00

Són les 20,40 h i la final de la Champions està a punt de començar. “Menus mal” que això s´acaba. Portem uns mesos, setmanes, dies que sembla que l´únic que passa al món és la final de Roma. Fa poc semblava que una nova grip acabaria amb la humanitat o bé que la crisi global era molt més greu del que els analistes havien pronosticat. D´uns quants dies ençà però sembla ser que aquesta grip ha desaparegut i que els analistes estaven molt equivocats.
"Ens ha costat molt arribar aquí", i com dirien els nous profetes “ens ha costat déu i esforços arribar fins aquí” però, ja hi som!.
Ara per ara no sé qui guanyarà, sembla ser que són els dos millors equips del món i que hi juguen els dos jugadors millors. A mi personalment m´es igual. Bé, no estaria malament que guanyés el Barça però si no es així, cap problema. Per a mí el més important es que tota aquesta fira medi àtica amb la que ens estant bombardejant d´arreu arriba a la fi.

El partit ja ha començat i per fer un honor a les legions romanes, alea jacta est.

Aquestes dues setmanes han estat dures, sobretot si el futbol no t´interessa. Avui Catalunya semblava talment estar de Carnestoltes. Afeccionats de totes mides, colors i pesos, esgrimien la disfressa dels seus herois. Alguns inclòs, per por a la grip del porc, es protegeixen amb bufandes, mocadors i fins hi tot llençols blaugrana. Hi havia personatges amb estomacs patrimoni de la Damm amb samarretes apretades, que no deixaven cap dubte sobre l´estat de forma física del personatge. Blancs i negres, alts i baixos, calvos i peluts, catalans i xarnegos... Tots ells amb la mateixa disfressa. Els trobem pel carrer, a la feina, al super, a l'escola. Quan haurà baixat la productivitat del pais pels efectes de la Champions? I la concentració en escoles instituts i universitats?

De samarretes n´hi havia de tots els models, certificades per l´esponsor o piratejades per la nombrosa comunitat pakistanesa de Calella. Les franges blaugrana eren amples, estretes, de colors cridaners o bé més apagats. També les segones samarretes i les d´entrenaments amb els colors fluorescents: el groc, el blau, el rosa, d´altres de colors platejats o daurats amb un dubtós gust estètic. En definitiva tot el mostrari de samarretes amb les que nike s´està fent d´or fent petites variacions cada any. El més freqüent però es trobar-les amb el dorsal numero 10. En homenatge a Messi però també altres fanàtics recorden jugadors més desconeguts: Vanessa, Josep, Oriol, Jessica,....No sé a quina temporada van jugar aquests darrers.

Són les 22,45h, el partit ja ha acabat, ha guanyat el Barça!!!!, felicitats. Ara encara ens resten uns quants dies més de disbauxa mediàtica arreu. La esportiva amb la repetició dels gols fins a l´avorriment i la extraesportiva amb els típics aldarulls de canaletes amanits amb els mossos i la rua de jugadors i directius. Llavors, per fí, tornaran a l´actualitat informativa la grip, l'atur, les eleccions europees, la violència de gènere, l Obama, la llei de partits,..

Per Sant Jordi, poesia!

2009-04-22T13:10:00.000-07:00

I com diria el gran mestre, després d´haver resucitat:

Visca la poesia, l´art i la ciència.
Visca l´alegria, la intel.ligència.
El cant i la música, el coneixement.
Visca la força pensament.

(Sisa)

Els aprenents no s´adormen i surten com a bolets aquí n´hi ha una petita prova. Alguns s´atreveixen sense padrins.

Has vist que bé que he parlat?
Quin discurs tant ben travat
Quins principis clars i ferms
dignes d´un home de seny

Un-dos-tres, Un-dos-tres cha-cha-chà
taló-punta, taló-punta, i tornar a començar

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m´ensanyaran a fer el nus.

Es nit freda per ser abril
no s´està enlloc com a casa.

(Manel)

D´altres ben apadrinats, superant als seus padrins; salant i naltros xalant.

Me dispersa, me fascina
me fa por, m´il.lumina
m´allibera del meu ego...Lego!

Ses falgueres, ses escales,
ses juguetes, ses baranes,
Burman Flash, el cel d´agost,
a sa parra hi veig un moix.

Jo diria cines si tengués abril,
jo diria amor si tengués es ossos,
jo diria cossos, jo diria moixos,
Nomes una cosa important:
t´estim com un loco i m´aguant.

Canyeta que mira cubata,
cubata que mira cubito,
cubito que mira gelera,
gelera que mira beefeater,
beefeater que mira persona

Corte, bombón mallorquin,
que voleu: polo de llimona o polo de menta

Ai las! sa vida és un principi,
un nus i un desenllaç.

(JM OLiver)

Inicis indecisos amb llibreta petiteta. N´hi haurà més?

Ai las! sa vida és un principi,

un nus i un desenllaç.

Somnis daurats,
elixir de poetes,
fons de corall,
llums de colors.

Somnis daurats,
vetllades eternes,
rodolins i sonets,
instants oblidats

Runes (IV): Can Quel

2009-04-12T11:23:00.000-07:00

la tanca es l´unic que avui identifica Can Quel

El mas de Can Quel o més ben dit, el que encara en resta,es troba situat molt aprop de les runes de Can Reixac. S´hi arriba des de Lurdes pel camí que ens porta fins al coll del Pi de Buac. Just abans d´arribar al coll, trobarem les restes del que havia estat un mas (els fonaments i poca cosa més). Avui per avui l´únic indici de la masia de Can Quel es una tanca metàl.lica força rovellada que es va col.locar fa uns quants anys i que semblava en aquell temps que els propietaris havien decidit preservar la runa. Ha passat el temps i la parcel.la ha estat ocupada per bardisses que fan del tot impossible identificar la casa.

La importància d´aquest mas rau en que allí hi va viure un personatge singular que Salvador Espriu va incorporar en el seu univers sinerenc. A finals del segle XIX en aquest caserot hi vivia la Maria, coneguda vulgarment per la Quela (en referència a l´indret ), una noia alta, morena, amb la cara vermellosa a causa del vi, amb un aire despenjat, esquerp i molt rondinaire. Un personatge molt conegut a l´Arenys d´aquells temps. La Maria es va casar amb un altre personatge, en Ramon, un drapaire que comprava pells de conill i que era molt conegut sobretot a Arenys de munt. Al poc temps s´el va anomenar en Quel (en Quel.la com l´utilitza Espriu) o en Quelo. La parella va acabar sent un símbol de marginalitat pels seus convilatans que els consideraven a la manera d´una mena d´"homes del sac" . Espriu agafa el personatge d´en Quel.la i el converteix en una al·legoria de la mort.

Les bardisses ocupen tot l´espai

En el vell carret d´en Quel.la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar

(S. Espriu, Ronda de mort a Sinera)

Francesc Pujols (per acabar)

2009-04-10T09:20:00.000-07:00

La figura de Francesc Pujols, el savi de Martorell, el teòric de surrealisme, l´habitant de la Torre de les hores, aquell que era capaç de "matar un bròquil" a l´ateneu i qui va proclamar als quatre vents que: "arribarà un dia que els catalans, només pel fet de se-ho, ho tindran tot pagat quan viatgin pel món" ha estat reivindicada pel col·lectiu més galàctic que la catalana terra. Portet, Sisa, Riba, Mas, Caselles, Arnella, Comelade, entre d´altres han inclòs en els seus darrers treballs peces en homenatge a aquest homenot.
De totes, sens dubte em quedo amb el Rap de Riba, quina és la millor manera d´homenatjar a un "xarlatà" com Pujols que amb un Rap i a més utilitzant els textos de la seva hiparxiològica obra.
Darrera d´ells l´Associació Francesc Pujols i la Fundació Francesc Pujols s´encarreguen de difondre l´extensa obra d´aquest filòsof català del segle XX.