Montnegre (més)

Montnegre espès de tot el que t’hi he vist!
Els boscos creixen sense sembra ni conreu,
sense aclarides de fa qui sap els anys,
redaurats cada tarda amb un llambre.
Quantes passes he de fer, quantes,
per no sentir-me la veu!

(Perajaume)

Montnegre

La terra és un home i vibra
(J Brossa)

Turo de Llevant, que parla per boca dels arbres

Turo de Grimola, que disposa com poden i deuen ser tallats tota mena de vents, tant de llarg com de través.
Turó Gros, que mostra com han de ser encarats els sorolls per fer-los més sonadors.
Turó d´en Vives, que sorgeix de les sevs mateixes paraules, en semblança de llengua.
Turó del Rosal, que en els frec de la lectura, ens encésn l´ull com un misto que hi freguéssim.

Obreda (1): Les Cortades del visionari

Pla de Forcs o pla de feres

Si una arbreda es una plantació d´arbres, una obreda és un lloc plantat d´obres i si el llibre n´es la terra, l´obra és el territori.

Dins l´obra poètica de Perejaume destaca Obreda (62 / Empuries 2003) on s´aplega bona part del treball poètic de l´artista. En aquest cas, Perejaume, pinta amb ploma.

Perejaume, polipoeta galàctic (entre moltes altres coses) crea el seu univers màgic al Montnegre, la seva, (i la meva serralada). Mai el Montnegre havia estat tant reivindicat com ara, amb el geni de Sant Pol.

Amb una llum de país alt, el Pla
dels Forcs cobreix de suros la pintura,
l'aspecte arbori de la nit al clar
del dia i l'or com una ratlla pura

en l'ampla encesa dels velluts. Si deia,
sota els cims tendres, que tot és pintat,
ningú no s'ho creuria i, amb taleia,
se n'aniria a peu damunt el prat.

Si esborro el Pla dels Forcs i la Cortada
i el pinzell entredeixa un cabal rar,
no en vull pas saber el nom ni la contrada:

damunt la mar encesa, el doll del far
i el bres tot compassat de la teulada
i el mar que cau a plom al fons del mar

(Perejaume)

Exercici seixanta

Després d´això, pot-ser una peli X

Al Terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig. A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix en Pedro Ximénez només xarrupa xerès. Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava. Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s'hi atreveixen (I tanmateix ens van de xulos). En Txema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d'en Patxi que perd la txapela i s'exalta i li diu "xeeee, relaxa't". I ho fa d'una forma ben complexa, toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa. I al mateix moment en un stage a Mèxic, Txevtxenko xuta una xilena i la hinchada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s'engreixen exageradament. A Luxemburg, un ximpanzé, va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i es clar no té xicota. El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de can Foix... Al Txad si tenen xamba, s'abasteixen de deixalles. Caixa o faixa. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Bufa xaloc al vaixell, en Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona. Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren... I no es queixen. El xicot que va conèixer en un xat s'aixeca per un kleenex. La Xuxa, panxuda i xopa, xiscla encara d'excitació a l'entrecuix i xiuxiueja: "Eixuga't i tornem-hi!". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Microxips i una xiruca eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l'índex. Fa xafogor, un xixarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa. Xalen el bruixot i la bruixa, Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d'en Xesco Boix. La Xènia s'enclenxina mentre el xòfer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs i un expert en explosions es deixa endur per la disbauxa. Patxanga en estat de xoc: xarlatans, taxis, faxos, flaixos Groucho Marx, Quixots i Santxos. La rauxa s'estén d'Elx a la Garrotxa, d'Andratx a Flix. I un xafarder llegeix el Xoriguera. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no".

La xilografia exclusiva del text d'alexandrins d'en Xènius
sorgeix d'un pretext que ara mateix està fora de context: un gronxador sense reixes.

Todo es tan jodidamente relativo

Tú crees que ves lo que es pero es lo que tú crees.
Tú ves i crees pero no crees lo que no ves.
Si lo que crees es lo que ves entonces ¿qué?
Lo que es no es si no lo ves si no lo crees.

Y las cosas son así o quizá no son sin ti, quizá no existe nada si no estás tú junto a mí.

Si el ser es nada y nada es todo y todo es,
Si todo es nada entonces nada es lo que crees,
y si al final nada parece ser lo que es, será mejor que creas sólo en lo que ves.

Y las cosas son así o quizá no son sin ti; quizá no existe nada si no estás tú junto a mí.

(Joan Colomo)

Las personas curvas

Mi madre decía: a mí me gustan las personas rectas

A mí me gustan las personas curvas,

las ideas curvas,

los caminos curvos,

porque el mundo es curvo

y la tierra es curva

y el movimiento es curvo;

y me gustan las curvas

y los pechos curvos

y los culos curvos,

los sentimientos curvos;

la ebriedad: es curva;

las palabras curvas:

el amor es curvo;

¡el vientre es curvo!;

lo diverso es curvo.

A mí me gustan los mundos curvos;

el mar es curvo,

la risa es curva,

la alegría es curva,

el dolor es curvo;

las uvas: curvas;

las naranjas: curvas;

los labios: curvos;

y los sueños; curvos;

los paraísos, curvos

(no hay otros paraísos);

a mí me gusta la anarquía curva.

El día es curvo

y la noche es curva;

¡la aventura es curva!

Y no me gustan las personas rectas,

el mundo recto,

las ideas rectas;

a mí me gustan las manos curvas,

los poemas curvos,

las horas curvas:

¡contemplar es curvo!;

(en las que puedes contemplar las curvas

y conocer la tierra);

los instrumentos curvos,

no los cuchillos, no las leyes:

no me gustan las leyes porque son rectas,

no me gustan las cosas rectas;

los suspiros: curvos;

los besos: curvos;

las caricias: curvas.

Y la paciencia es curva.

El pan es curvo

y la metralla recta.

No me gustan las cosas rectas

ni la línea recta:

se pierden

todas las líneas rectas;

no me gusta la muerte porque es recta,

es la cosa más recta, lo escondido

detrás de las cosas rectas;

ni los maestros rectos

ni las maestras rectas:

a mí me gustan los maestros curvos,

las maestras curvas.

No los dioses rectos:

¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!

El baño es curvo,

la verdad es curva,

yo no resisto las verdades rectas.

Vivir es curvo,

la poesía es curva,

el corazón es curvo.

A mí me gustan las personas curvas

y huyo, es la peste, de las personas rectas.

J. Lizano 1931

Diguem sí

A vegades em sento cansat de dir sempre que no i d´anar a la contra. Aquest món m´ho fa molt dificil. Sempre, però hi ha algunes coses a les que sempre es pot dir sí.

A la monarquia republicana,
sí, sí, sí.
I aquell petó que és punyalada,
sí, sí, sí.
Tots som persones tots som gent,
sí, sí, sí.
Per tant iguals de diferent,
sí, sí, sí.
Queden tants móns per descobrir,
sí, sí, sí.
El ying i el yang que tots tenim
sí, sí, sí.

A tot allò que en diem art.
Al carnet sense identitat.
A la tristor de l´alegria.
Vivint del cuento tot el dia.

A una anarquia jerarquitzada,
sí, sí, sí.
Com un estel que tot ho abranda,
sí, sí, sí.
Al riure franc després del plor,
sí, sí, sí
Tots els sobrats cagats de por
sí, sí, sí.
Aquest silenci musical,
sí, sí, sí.
I al bé de déu que ens fa tant mal,
sí, sí, sí.

Tanta veritat, tanta mentida,
per viure sol fes companyia.

Tant prop d´allà tant lluny d´aquí.

Ara i aquí.

Diguem sempre que sí.
(Oriol Tramvia, el camí dels degotalls)