dijous, 18 de juny de 2009

un far molt particular


Els fars han estat una constant per a mí. La seva silueta ha tingut alguna cosa que m´atreia. Pot-ser la seva presencia em tranquil·litza quan navego per aigües tempestuoses amb la meva piragua i la seva llum em dona seguretat.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama que res no es mou

Primer els mítics fars de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i més tard els fars mediterranis de la costa catalana, d´una escala molt més domèstica.
Ara em passa pel cap la visió del far de la punta del fangar al delta de l´Ebre o bé el far del Cap de Creus, la seva visió navegant amb el kaiak de mar dona confiança.
Per sota del far de Calella hi passo cada dia de cada dia, talment sembla que m´assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.
El far de Tossa, amb les muralles de la vila vella, el de Cala Nans, avís de la proximitat de Cadaqués, el far de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el seu majestuós penya-segat.
El far de Begur, el far de...



De tots però n´hi ha un que no es un reclam per als navegants. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de munt. A l´interior de la finca, avui parcialment convertida en un majestuós parc públic es troba el far (haig de reconèixer que l´ajuntament ha fet molt bé les coses en aquest cas, no pas com els sardinetes de baix),
El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de kaiakeros, el far ofereix recer als mountanbikeros.
Diverses llegendes poc contrastades ens parlen del pequè d´aquest far, el que es ben cert que als mariners de Sinera no els va agradar gens que de terra endins s´il.luminés el far car els feia dismunuir les captures. Coses de pobles.

dimecres, 10 de juny de 2009

Pels guanyadors del diumenge

Sentaditos sin razón
en el portal cara al sol
nada somos na tenemos
na queremos ni hacemos .
Sólo el sol y el portal
sin más obligaciones
ni ambiciones
ni intereses
sin tener na que hacer,
ni que ganar ni que perder
aquí estamos tan bien .

Sin estudios sin trabajo
somos como lagartos
ni cobardes ni valientes
ni revolucionarios .
Somos mudos y algo sordos
y aún teniendo muy claro
quiénes son los culpables
nosotros nos callamos
y dad gracias porque estamos
pasando de to de to de to


Jóvenes pero ancianos
ya nacimos cansados
pasa el tiempo despacio
somos veintegenarios .
Y aunque aquí nos quememos
y aunque intenten jodernos
nunca protestaremos
y aquí nos quedaremos
no moveremos ni un dedo
pasaremos de to de to

Tomando el sol, tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol

insolación, insolación


Será el sol será el calor
o sólo una fulminante insolación


insolación...

A. Pla



dimecres, 3 de juny de 2009

ara mateix: Tot està per fer i tor es possible

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.


De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.


De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel martí i Pol



Ara mateix no tinc cap ganes d´anar a votar, diumenge hi ha eleccions i m´ha tocat pringar, rellegeixo els versos de Martí Pol per veure si m´mspiro i trobo la llista.
I que es fotin pe cul la seva llei de partits.

soc dit
(una llicència d´un àngel)







dilluns, 1 de juny de 2009

Adrew McAuley



Aquests dies s´està emeten pel canal “viajar” el documental “Solo” en el que es narra la travessa de l´australià Adrew McAuley amb el seu kayak pel mar de Tasmania. L´objectiu era realitzar la travessa entre Australia i Nova Zelanda en kayak de mar. El recorregut era de unes 1000 milles (1600 km) per un dels oceans més solitari i salvatge de la Terra va sobreviure a onades montruoses i a tempestes terrorífiques. Ones de 10 metres i ratxes de vent de 50 nusos. Una gesta d´aquesta magnitud no la havia aconseguit ningú. 30 dies més tard i quan només rli restava un dia per l´arribada i ja tenia a familiars i amics esperant-lo a Nove Zelanda, es va rebre un senyal d´auxili d´Adrew.

Els equips de rescat van trobar el kayak a la deriva a unes 70 Km de la costa, en la recerca no es va trobar el cos d´Adrew. Les gravacions que va realitzar durant aquest mes a bord del seu kayak s´han utilitzat per a la realització del documental.

McAuley navegava amb un kayak de travessa amb una adaptació en forma de coberta que utlitzava per cubrir la banyera i poder dormir. Quan aquest artilugi estava col·locat el kayak esquimotejava tot sol. Una de els hipòteis sobre l´accident es deu a que, sense tenir posada la coberta, el kayak va volcar, li va ser impossible fer l´esquimotatge i es va veure obligat a abandonar l´embarcació quees va omplir d´aigua.

Una de les coses més impactant del film són els plors en sortir i deixar la seva esposa i fill a Australia. Sembla talment que Adrew ja sospitava que tenia molt poques posssibilitats de realitzar amb èxit la travessa pel Mar de Tasmania.

L´Adrew s´ha deixat la pell en un repte sobre el qual i per sobre de tot (inclòs familia) ell hi creia. Tots els que ens sentim mínimament aventurers tenim en menor o major grau desafiaments que voldríem fer, això es la salsa de la vida, i tots en major o menor grau no els podem realitzar per diversos factors (família, diners, treball,...)

Adrew va posar per sobre de tot el seu gran repte i ho va aconseguir( quedaven només 60 km) però en el seu somni hi va deixar la pell.