dijous, 7 de juliol de 2011

Quico: Robinson del paradís

la barraca

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara . La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Havíem guanyat la punta de Sa Tuna i l´imatge de la platja de Pals feia presagiar que a partir d´aquell moment patiriem molt més.
Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en kayak. Vam parlar i vam decidir fer mitja cua. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.
Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb l´intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament i s´imposava la calma, ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.
Ben entrada la tarda vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quico. Aquest era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel·lent; tot endreçat, net i polit. En Quico és un palamosí d´adopció que dia sí dia també s´acosta a la barraca per mirar que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l´espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb Hermós, el pescador d´Aiguaxellida.

fent-la petar

En Quico estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava. Tant de bo altres indrets de costa tinguessin Quicus que els custodiés.

Ja ben entrada la nit em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d´haver donat la volta i d´haver conegut a en Quico.

el bomber, el profe i en Quico

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola, jo també vaig conèixer en Quico. Magnífica la seva companyia