El Bareu, mai morirà?

Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí

(S. Espriu, Laia)

Finalment, les tanques que impedien el pas han estat aixecades, l´enllumenat públic s´encén durant la nit i d´una manera molt tímida els primers propietaris van ocupant allò que van adquirir en el seu dia; són pocs, cosa que indica que s´han venut pocs pisos amb això de la bombolla o bé que els compradors practiquen l´esport nacional d´aquest país, l´especulació immobiliària.
El barri del Bareu comença a prendre vida. Els nouvinguts es faran seu el barri i poc a poc s´anirà perdent la percepció d´allò que en el seu temps havia estat un rial.
Avui, el rial està encaixonat i degradat a gairebé el rang de clavaguera. Els marges són ara escolleres i d´entre els blocs granítics, les males herbes prenen protagonisme i substitueixen als esplendids alocs. Les fèrtils hortes de banda i banda de la llera ara són flamants blocs de pisos amb les seves zones ajardinades.


Del rial del Bareu només en resta el record, aquelles pasejades als capvespres d´estiu sota l´arc de mig punt que formen els canyars, els vols de les orenetes i dels abellarols tot indicant la l´arribada del bon temps, el cant de les granotes als safereigos de Can Triter o de Can Vilanova, Les hortes primerenques, els magnifics alocs,...
El trànsit, els comerços i en definitiva els nous bareuencs pendran ara el protagonisme i segur que d´aquí uns anys es preguntaran sobre el nom de barri, talment com ha passat al barri de Les Doedes. I es que la nostra societat pateix una mena d´ Alzheimer col.lectiu sobre el que havia estat aquest territori en un temps passat.
Ara em passa pel cap una pintada barruera que durant un temps va ser al carrer de la Parera i on es llegia: "El Bareu mai morirà, orgull de classe obrera" i em pregunto si això es veritat i que hem guanyat amb tot plegat.