divendres, 27 de març de 2009

Francesc Pujols (V)

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel

Apaguem els ciris de l´altar i les llànties penjades a les naus dels temples que des de la terra naveguem pel cel com les naus pel mar, amb llum encès com si sempre fos de nit: la llum de la veritat il.lumina més que els ciris i les llànties enceses. Alcem-nos i apaguem les flames que han cremat cabdells de ble en muntanyes de cera i en riuades d´oli, però no temeu, que déu no es dintre els temples, sinó els temples dintre déu.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

Petgem els graons de l´escala de la vida, com qui salta dins el cup amb els peus morats pel most de la verema, i munyint amb els peus el raïm, com les mans munyen les vaques i les cabres, fem rajar escales avall el vi de la collita. Enviem un bes com qui envia l´esperit, que l´altra vida no es com aquesta, que a més de ser tan trista, ens l´hem de guanyar.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

Pugem, a toc de trompeta, no per guanyar la glòria del cèl, sinó per abastar-la amb les mans des de la terra, com si el cel fos l´arbre la glòria el fruit de la tardor de la vida madurat a la branca de la mort. de s del turó de l´home albirem més enllà de les muntanyes llunyanes del bé i del mal, com qui mira escolta l´horitzó, senyalat pel cant mes llunyà dels galls, que es responen els uns als altres.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

Baixem del turó de l´home muntanya avall, tocant la trompeta d´or i l´or de la trompeta,com qui baixa del Montseny tocant el corn, al graó de les valls de les bèsties que corren i pasturen entre les plantes, anunciant-los la veritat i la llibertat, com si amb l´or del so de la trompeta, ens poguéssim entendre. Oh, bèstia, anima germana, amiga, enemiga o esclava nostra, jo et dic : bèstia ets, home seràs.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

Baixem amb la veritat i la llibertat, com si a cada mà portéssim una atxa encesa com el so de l´or de la trompeta, a il.luminar les tenebres dels protozous que viuen a la sang dels homes i les bèsties, com els peixos dins l´aigua, encenent el foc de la febre que crema la carn, que inflama el cap amb el desvari, quan el malalt vomita la realitat amb imatges, com els aliments mal païts que tornen a la boca.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

Baixem al fons de les valls de les muntanyes fins on neixen les arrels, com si féssim ressonar els filons d´or de les mines, entre els arbres, les mates i les herbes, que en les bardisses es barregen les unes amb les altres, com el cant dels ocells en ser cantats tots alhora, per tal que, escampant el so de les trompetes així com el pagès escampa les llavors, el so de l´or ens anunciï que els fills de la terra seran els àngels del cel.

La pedra és un àngel que dorm a la terra,
l´àngel una pedra que desperta al cel.

(Rap Hiparxiològic, Pau Riba, Virus laics)