Sortida Virtu-real per l´Ebre

Aquesta es una d´aquelles sortides on a més de l´itinerari, es clar, el que compta es com s´ha organitzat.
A la xarxa hi ha un forum de kayak, del qual pràcticament tots el participants en el descens en som membres. A més tots hi participem emmascarats, es a dir, amb un nick , el meu briantheclown, és un hometage al Pau Riba. Així doncs, un bon dia un gallec de pro, l´Ivan, Jilar de nick, va comentar la possibilitat de fer un descens de l´Ebre aprofitant la seva estada a Catalunya, a partir d´aquí uns quants "foreros" ens vam anar engrescant virtualment fins a fer realitat la sortida. A més del Jilar i de jo mateix, hi van ser entre d´altres: Fran, Talos, Lady Kayak, Ben-afeli, Zenitram, Oskar, Blauet, Jujo, Pereflipat,...No ens coneixiem entre nosaltres, l´únic vincul era l´afició al kayak que tots compartim i la participació al fòrum d´internet. Als esmentats s´ne van unir d´altres entre els que m´agradaria esmentar a la Carme Adell, una pionera en el piragüisme amb reconeixements arreu del món per la seva tasca i sobretot una gran dona. L´activista la la Fundació "Nueva cultura del agua" Francisco Javier Martínez i la seva companya Pipe i alguns socis del club de kayak Pagaia del Cap de Creus, el més actiu de Catalunya.
El punt de trobada va ser la població de Garcia a la Ribera d´Ebre i des d´allí al llarg de gairebé sis hores de paleig vam arribar a Benifallet. Vam passar per les dues Mores, abans d´arribar vam travessar diversos braços que forma el riu i que sense els coneixedors de la zona (Blauet i Talos) segur que no haguéssim trobat. Vam enfilar cap a Miravet passant pel pas que forma l´illa del Galatxo. A Miravet vam parar a descansar i a recuperar forces amb un traguinyol de vi de la zona. Van passar amb les piragües pel molí àrab, per l´illa Cateura i finalment l´embarcador de Benifallet, punt i final d´una jornada esplèndida.
Al llarg del recorregut el vent va posar la nota que li donava un xic més d´esportivitat al trajecte. Qui va voler va poder provar la seva força i qui no es mantenia dessota el bosc de ribera a aixopluc de les ràfegues.


Aquí teniu les fotos que vaig fer del descens.
Alguns dels companys del fòrum també han penjat les seves fotos i/o els seus blogs i n´he fet un petit recull. Són fotos i punts de vista d´un mateix indret però sota la dioptria de cadascú.
No deixa de ser curiós.

El blog d´en Fran, Maresme
Les fotos d´en Zenitram
Les fotos de la Carme Adell
El blog d´en Josep M de pagaia
El blog de l´Eudald de pagaia

Les fotos d´en Jijar
El vídeo d´en Jujo

Amèrica

Amèrica és el poble del costat,

qualsevol poble petit de Catalunya:

xiquets tiren pedrades als gitanos,

la gent fa mala cara als forasters,

els negres són...són negres,

els pobres s’hi fan rics,

els joves fan fortuna

i a l’aire de les últimes casetes

comença el paradís

que val per tots.

Allà hi pots estar sol i en companyia,

pots fer cremar pebrots i l’albergínia,

canten els grills,

les races van mesclant-se,

s’hi pot plorar,

puc posar-te els mitjons,

recollirem, recollirem, recollirem

i els pobles es barregen per amor.

De nit al bar individus estranys

vinguts d’enlloc, que no saben on són,

marquen la llei del món que ara s’inventa,

americans de Santander, de Barna

i els catalans, els siouxs i els de Mèxic

posseiran una altra forma de petroli

que encara no té nom ni en tindrà mai

per molt que tu, pastora, em neguis

la gasolina santa.

Amèrica és el poble del costat

a Granollers, l’Ametlla, les Borges Blanques,

a Mataró, a Morella, a Cadaqués

i a Montuïri menjant xocolata.

(E:Cassases)

Cal Paraire

Cal Paraire (2007)

Cal Paraire (1946)

El veïnat de Cal Paraire es un d´aquests indrets màgics del Montnegre. Lloc de pas obligat per a muntanyencs a la recerca de les obagues de la serra i talaia imponent de la nostra i de les comarques veïnes. En un dia clar es pot observar fins hi tot el Pirineu.
Cal Pararie es un d´aquests llocs que ha guanyat amb els anys. Gairebé condemnat a l´abandó i a les runes els 80 i rejovenit i ocupat plenament, ara gràcies, en bona part, als anomenats neo-rurals. Avui, és l´únic veïnat de muntanya que resta habitat a la serra del Montnegre. Valmanya, Hortsavinyà, Olzinelles, Sant Martí,.. o bé han estat abandonats o bé han perdut l´identitat pròpia de veïnat que encara conserva Cal Paraire.
A cavall entre tres termes (Vallgorguina, Sant Celoni i Sant Iscle) els massos i les feixes de l´indret resten plenes de vida. El pas dels anys i el canvi en el paisatge s´observa al comparar les fotografia del 1946 amb la del 2007. Als anys 40, el botànic Pere Montserrat ens mostra un nucli rodejat de feixes de raïm, oliveres i cereals especialment. Més recentment (2007) es veu que els correus han estat fagocitats pel bosc i que l´alzinar arriba fins a tocar les eres dels massos.
El veinat es troba entre el majestuós turó d´en Vives (cim culminant maresmenc de 767 m) que li acarona els embats que arriben de nord enllà i la màgia del pla dels Forcs, indret de bruixes i cerimònies paganes que es troba els seus peus.