Arcadia (VII)

Els radis de massilla epoxi finalment ja estant secs. A continuació passarem a laminar amb fibra de vidre i resina tot linterior de kaiak.

aplicant fibra de vidre als radis

Abans d´aplicar la fibra cal fregar tots els radis de masilla epoxi per tal que la nova resina s´enganxi correctament. La feina es feixuga i llarga. Despres d´aproximadament unes dues hores, tots els radis interior de l´embarcació estant fregats. Caldrà ara netejar ben bé de pols tot l´interior per a tal d´aplicar la fibra.

laminant la banyera

A l´hora de laminar l´interior de l´embarcació distingim entre els compatiments de popa i de proa (on només laminarem els radis de massilla) de la banyera (on laminarem tota la superficie),
Un cop col.locada la fibra de vidre començem a aplicar l´epoxi, en ajudem d´un rodet de pintor i d´un pincell. Haurem d´estar a l´aguaït per tal de que tot l´interior quedi cobert d´epoxi i que la fibra de vidre no formi ni bombolles ni replecs.

laminant la proa

Bones festes

13-D o inauguració de la L9

Qui creia que el camí cap a la independència seria senzill estava equivocat, però també errava qui creia que aquest era un camí barrat. Primer a Arenys de munt, ara a 166 municipis i al febrer i a l´abril en d´altres pobles i ciutat del país. Els ciutadans estem forjant aquest camí i cada vegada el seu trànsit es més ràpid i fluid. Allò que semblava una utopia d´alguns romàntics s´està demostrant que comença a prendre forma.

Malgrat que els resultats hagin estat qualificats de ser “un xic justos” per al premsa “dependent”, aconseguir gairebé un 30 % de participació amb campanya electoral de pressupost irrisori i boicotejada pels grans mitjans espanyols (que s´ha demostrat que ho són tots),es pot considerar un gran èxit. I més encare quan no s´ha pogut mobilitzar a la gent del NO, si aquests haguessin anat a votar el percentatge de participació arribaria segur al 50 %.

Malgrat la marató o la inauguració de la L9 a BCN, la premsa internacional ha desplaçat mitjans i corresponsals. La noticia de la consulta popular ha estat portada dels mitjans més prestigiosos del món i avui, la percepció del conflicte Català amb Espanya es una realitat.

Arcadia (VI)

ajustant els panells laterals

Després de tenir cosit tot el casco passem a ajustar els panells laterals que acabaran de donar la forma definitiva a l´embarcació. La feina es lenta i feixuga, els panells els hem d´ajustar el màxim per a tal de garantir el disseny de l´estructura ajustat als plànols i per garantir al màxim la resistència i l´estanquetat.

preparant l´interior per aplicar la massilla

A continuació prepara la massilla epoxi (resina, catalitzador, sílice i microfibres) amb una consistència semblana a la maionesa. Aquesta resina s´aplica amb una mànega pastelera i un cop seca formarà els radis de l´estructura que ens permetran tallar els fils de courre.

massilla per formar els radis que donen resistència a l´etructura

El següent pas, un cop fregat tot l´interior serà laminar tot l´interior amb fibre de vidre. Això serà el dissabte vinent.

13-D

Doncs això,
Arenys de mar i d´altres municipis decideixen aquest diumenge.

Propera estació; INDEPENDÈNCIA!!!!!

Adrià o Josep: raons de pes

El Puntí, ara no ho sé si l´Adrià o en Josep, es un d´aquells genis que de tant en tant apareixen i sovint desapareixen. Atemporal, etern, autèntic, autodestructiu, intermitent, caòtic,... . La genialitat de Puntí com a lletrista, músic, compositor i com a artista total només pot ser comparable al nostre país amb la figura del Riba.

Amb els Umpah-pah ja fa vint anys, va començar a forjar el seu mite. Umpah-pah va ser l´únic grup de debò d´allò que els mitjans van anomenar “rock català” i on els pares acompanyaven als seus fills als concerts. Umpah-pah eren genuius, salvatges, transgressors, es a dir, aquell tipus de gent on els pares no portarien mai als seus fills. Des de un principi la figura de l´Adrià va eclipsar a la resta de la formació, Umpah-pah era ell. Raons de pes (1991), Bamboo Avenue (1992), Bordell (1994), Triquiñuelas al Oleo (1994), La Columna de Simeón (1996) són el tribut que ens han deixat.

Després, el daltabaix, la separació, i Adrià comença una carrera en solitari amb tres magnífiques perles: Pepalallarga,(1997) L´Hora del Pati (1999) i Maria (2003). Tres treballs imprescindibles i que augmenten la magnitud de l´artista.

Després, el silenci, la depressió, la bogeria, el caos, el desatre, i la figura de l´Adrià es desdibuixa i la seva actitud a l´escenari fa que poc a poc es quedi sol i incomprés. Deixem de tenir noticies de l´Adrià. i apareix de manera molt puntual el seu germà, en Josep Puntí que cada vegada més pren protagonisme.

Avui, una colla de bons músics: Love of Lesbian, Refree, Mishima, Mazoni, Pau Vallvé, Bunbury, Shuarma,.. tributen un homenatge a Umpah-pah. Amb el disc “Més raons de pes” En Josep Puntí té pràcticament enllestit el seu retorn, i aquesta vegada sembla que la cosa va de veres. La pel·lícula autobiogràfica “Viatge d´un savi Vilatrista cap enlloc” primer i que es basa en la cançó del mateix nom del treball “Maria” i el disc més esperat del panorama musical del país, el retorn d´en Puntí sota la firma de Josep Punti i acompanyat d´una potent banda de punk rock , “Desobedientes” amb els que ja havia actuat alguna que altre vegada..

I es que l´Adrià ja tenia raó, Pep a la llarga.

Arcadia (V)

Coser y cantar

casco totalment cosit

detall popa

La tècnica utilitzada, stich and glue (cosit i estratificat) s´ajusta realment a l´operacó que durant hores he estat realitzant, es a dir, cosir tota la quilla als panells laterals per a donar forma al casco. El contraxapat d´okume es va adaptant a la forma dissenyada gràcies als fils de coure que tensionen l´estructura. A la part final, la popa, s´ha de fer molta força i ens hem d´ajudar per uns serjants per a desplaçar les peces al seu lloc.

panells separadors

Un cop acabada aquesta operació, ajustem els panells que delimitaran la banyera i les cambres estanques. Aquests també es lliguen amb fil de coure i a més de donar rigidessa a l´embarcació ens serviran per ajaustar la geometria definitiva del casco.

panells separadors

La següent operació serà el laminat.

Totes les fotos aquí

Sobirans

Per tots aquells que estimen la Terra!!!!
(lliure!!!!!!!!!!)

Pel Parent Rost i la Serra Lligada,
des d'El Borrell a la Creu del Montalt,
com una dona que solemne es bada
i ofrena el cor i la pell esclatant,
fins que es desborden de llum els seus llavis
i vessa en abundor la seva carn,
t'obres per viure, umitejant i clara,
pels còdols i les canyes i els sorrals.
Cap altre vida no pot recollir-te,
ni tu no avidaràs cap més afany
que no sigui el lament profund de l'aigua,
la terra assaonada amb el teu fang.
Viuràs aixís, amb un rebrec salvatge
d'antiga polidesa i goig audaç.
Viuràs només aixís: sola, callada,
per sempre presonera del teu cant.
I si a Rupit es desvetlla l'entranya
fecunda de les pluges i dels llamps,
i arrela a dintre nostre la creixença
que brosta pel frondós Pi de Buac,
vindrem a tu, amb l'ànima a la boca,
despresos de la febre dels cabals,
talment com si estimant-te revisquéssim
i sols pel teu amor siguem salvats.

Jordi Bilbeny

Arcadia 16 (IV)

panells laterals units

Ara ja tenim els panells units i els "escarpes" rebaixats a força de paper de vidre.
La següent operació que s´ha de fer es la d´unir (cosir) els dos panells de fons entre sí per el que serà la quilla de la piragüa. Per al cosit fem servir fil de coure ( ja que no s´altera amb contacte amb l´aigua).

Un cop cosits els panells de fons fem el mateix amb la proa i la popa dels panells laterals. En aquest moment procedim a muntar els panells laterals i amb l´ajunt d´un separador i l´embarcació comença a prendre forma.

proa cosida

laterals i fons

El pas següent es cosir els panells laterals amb els panells de fons i així tindrem la totalitat del casco de l´embarcació. Aquesta feina es llarga i delicada i s´ha d´anar apretant el fil de coure de manera que els panels s´adaptin a la forma per la que estan dissenyats.

"coser y cantar"

el kaiak pren forma

Arcadia 16 (III)

preparant l´epoxi

Ara ja tenim els 8 panells units formant 2 panells de fons i 2 panells laterals. La següent operació es la d´unir un llistó Iroco (pot ser caoba, sapel.li o alguna altre fusta resistent) a la part superior dels panells laterals. Aquest llistó, a més de donar rigidessa a l´estructura quan es monti, ens servirà per poder fixar amb garanties desl panells de coberta.

la mànega amb la masilla

Per unir el llsitó s´usa epoxi 22 % i una massilla feta, a més a més del sílice amb microfibres. Aquest producte donarà la reistència necessaria a l´estructura per a suportar les forces a la que estarà sotmesa. Per aplicar la masilla fem servir una mànega pastissera. Al llarg de tota l´operació haurem d´anar amb compte per tal d´evitar taques als panells. Un bon grapat de serjants ens pressionen l´estructura fins que d´aquí unes 24 h estigui completament seca.
Mentres esperem que s´assequi, procedim a tallar els panells que delimitaran la banyera a banda i banda i crearan dos compatiments (a popa i a proa ) que ens serviran com a reserva de flotavilitat.

els serjants subjectant l´estructura

el petit de cal eril

De tant en tant, talment com si fos un bolet, apareixen propostes dignes de ser incloses en aquest particular Cabaret capitanejat pel Sisa i el Riba. Un d´aquest casos es el d´en Joan Pons, també conegut com “el petit de cal Eril”.

El que he pogut escoltar d´aquest grup recorda al primer Sisa, al d´orgia i al Pau de Formetera. Les cançons són simples, minimalistes amb els ingredients suficients per no empatxar. Les lletres, “treballades a mà” ens acosten als Manel i a l´Oliver. Si tot plegat qualla, es d´esperar que aquest grup de Guissona, terra eixuta però creativa, pugui repetir l´èxit que en els darrers anys han tingut els Antònia Font i més recentment els Manel.

Si en teniu ganes les podeu escoltar al seu myspace

L´última riera

Si alguna cosa uneix als habitants d´aquest tros de terra anomenat Maresme i que els diferencia de la resta del món, es el fet de tenir el paisatge travessat per rieres, rials, torrents o rambles. Aquestes romanen la major part de l´any seques i eixutes, es per això que les seves lleres i terrenys adjacents s´ha usat per a col.locar-hi infraestructures humanes. Si la riera travessa el municipi, aquesta s´ha convertit en l´eix vertebrador del mateix, com passa als dos arenys. Si la riera no s´usa per unir els pobles de mar amb els de munt (o dalt), i a més resta arraconada del nucli urbà llavors el resultat que ens arriba es alguna cosa més o menys semblant al que haurien estat aquests paisatges si el maresme no fos una comarca tant densament poblada.
La riera de Pineda compleix aquest característica i es per això que el seu estat de conservació com a sistema natural es el millor de tota la comarca.
La riera de Pineda neix als contraforts del Montnegre prop del sot d´en Pica. La seva conca té uns 17 km2, primer transcorre encaixonada en els anomenats "sots" l´humitat aquí es elevada cosa que fa que hi creixin boscos de verns, avellaners, oms, àlbers, saüquers, llorers, alocs i, es clar, alzines. Alguns trams, com el sot de Cal Capità porta aigua tot l´any, això explica les nombroses runes de molins fariners que hi ha al llarg del seu recorregut ( nou en total). Juntament amb els molins, hi ha altres restes com l´aqüeducte romà o el mas fortificat de Can Cànoves, ambdós sota l´atenta mirada del castell de Montpalau.
De tots els indrets de la riera jo em quedo amb el "sot del salt", una veritable meravella sobretot si les pluges han estat generoses. Molt a prop d´allí es troba el sot de l´Aram amb les restes d´una primitiva explotació d´aquest recurs i sobretot amb un bosc de ribera dens i humit poblat de Llorers i que segons alguns estudiosos són les restes d´un antic bosc tropical que poblava aquesta contrada a l´era terciària i que avui seria comparable amb les selves temperades.
Sigui com sigui la riera de Pineda, l´última riera de la comarca és un lloc màgic i que cal protegir.

Arcadia 16 (II)

1.- Escarpe

Un cop tenim les peces tallades les haurem d´unir. Els dos panells laterals entre sí i els dos panells de fons també. El tauler és de 5 mm i per tant s´ha de fer un "escarpe" vuit vegades el seu gruix, es a dir 40 mm. L´"escarpe" es la realització d´un pla inclitat en els taulers per tal de que encaixin entre ells.
Aquesta operació és molt delicada i de la seva precisió en depend que l´unió quedi ben feta o no. . Per a realitzar-ho utilitzarem el ribot i el paper de vidre i la paciència.

2.-Unió dels panells

Preparant el panells a la taula de treball

Apilcant epoxi 22% a la unió

Apicant massilla epoxi

Un cop fets els "escarpes" s´han de preparar els panells per a la seva unió amb epoxi. Preparaem la taula de treball i marcarem els punts del plànol de formes per tal de col.locar bé les peces. Un cop situades, prepararem la resina epoxi al 22 % . Un cop feta la barreja, en reservarem una part i hi posarem boles de sílice perquè adquirexi una consistència molt més viscosa i actui com a "massilla". Primer impregnarem el pla inclinat dels dos costats amb la resina i a continuació amb la pasta obtinguda amb el silice.
El temps de secat és de 24 h.

llenya d´alzina

Avui em ve molt de gust aquest poema del Pedrals. Per cert, si podeu escolteu els esquitxos ultralleugers amb els nens eutròfics.

Una bleda assolellada
em té fregits els pebrots:
quan la figa ni diu fava,
li han pujat els fums i el cava
i fa el préssec en pijama,
secallona amb peus de porc.
Se m´hi regiren les tripes,
salta el cervell bull la sang,
socarrant crispetes, pipes,
escabetxat d´amanites...
El codony de l´arbequina
es un platillo volant!

M´han tacada la forquilla!
fet puré m´ofego al bany.
Maria, la xirivia,
la de les peres blanquilla
que no es menja una rosquilla,
té el cabell d´angel castany.
Vull a besa amb mandonguilla,
calçots i naps de campmany
com panses per l´aigualida,
en remull de ratafia.
Borregos brandant la pipa:
macerant paper d´estany.

Pareu bé les orellanes,
la sarsuela es porta l´oli,
filets de veu esqueixada,
potatge de nens eutròfics.

Llenya d´alzina,
vi de sarment,
oli d´oliva,
pa de forment.

Gariones de l´Empordà,
garnatxes del Panedès
i aromes del Montserrat!

Josep Pedrals

Arcadia 16 (I)

El caiac escolit per a cosntruir és l´Arcadia 16, un disseny de l´Alejandro, el nostre arquitecte naval i que ens servirà per aprendre tècniques i usos de materials.
Per a la construcció utilitzarem la tècica Stich and glue.
L´Arecadia és un caiac mariner, de perfil en V cosa que dona una gran estabilitat en rumb i una excel.lent navegació, sobretot amb la mar "picada". Es doncs, un caiac ideal per a les travesies i que penso utilitzar sovint.
Avui hem començat epl principi, es a dir, llegint els plànols de formes i dibuixant en tauler d´okume hidròfob de 5mm els panells laterals de l´embarcació: els panells de fons de popa i de proa (2) i els panells laterals de popa i de proa (2).


Ens comenta l´Alejadro que es gairebé impossible trobar al mercat taulers marins de 5 mm. Com a molt al nostre país es poden trobar taulers hidròfobs ( que repelen l´aigua). A més només podem usar l´okume, al Canada, als Estats Units, i fins hi tot a França si que es poden trobar taulers marins fins hi tot d´altres fustes marineres (caoba,...).

SOS, Alocs

La particular geografia del litoral arenyenc amb la serralada i alguns contraforts gairebé arran del mar, ha permés el desenvolupament d´uns rials ben constituïts. Aquests, estan disposats gairebé en sentit perpendicular a la costa i romanen la major part de l´any eixuts. Les seves lleres seques s´aprofiten com a xarxa de comunicacions. Els rials difícilment poden evacuar les pluges torrencials típiques del nostre clima i es transformen en veritables torrenteres, que ocasionen amb freqüència el seu desbordament i la inundació de camps i poblacions.

En gran mesura, bona part de les reivindicacions per protegir els rials fan referència al alocars, però certament, aquesta comunitat ja ha desaparegut quasi per complert de les nostres rambles i rials. L´alocar és una comunitat arbustiva que es situa a les ribes de les rieres silíciques i eixutes de la mediterrània, l’aloc s´hi instal·la donat que el subsòl no acumula suficient aigua com per permetre el creixement d´un bosc caducifoli, típic d´ambients més humits.

L´aloc (Vitex agnus-castus) és un arbust de fulles oposades i palmades amb cinc foliols lanceolats. En ple estiu floreix i el seu aspecte es immillorable. La inflorescència, que es troba a la part superior de l´arbust, és de color lila intens i les flors estan agrupades en espiga. Els fruits són esfèrics molt semblants al gra de pebre, d´aquí el sobrenom de "pebre foll".

D´entre les propietats medicinals d´aquesta planta, destaca el fet que és diürètica, antiespasmòdica i sobretot, era usada per reprimir l´impuls sexual: d´ací el sobrenom d´agnus-castus (cast i pur).

Així de cop

El poema és la mala llet
o l´extasi o el deliri
són estrelletes al cel
de la història i els drapaires
i la cultura es la màscara
dels surrealistes disfressats
de monjos i en Frank Zappa
és el porter del convent
i en malatesta i l´arnau de vilanova
toquen amb
la increible string band
i l´Allan Ginsberg i en Rimbaud
s´emborratxen amb absenta
i és la careta- les enciclopèdies
dels vés a saber quants
fundadors de religions
i dels marcians i del sexe
i del meu estómac
i del celobert de casa
i de la destrucció del sol
i de l´anònim transformista
de meravelles i tot això
i la vida que som capaços
d´imaginar i no de viure

sisa

El Bareu, mai morirà?

Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí

(S. Espriu, Laia)

Finalment, les tanques que impedien el pas han estat aixecades, l´enllumenat públic s´encén durant la nit i d´una manera molt tímida els primers propietaris van ocupant allò que van adquirir en el seu dia; són pocs, cosa que indica que s´han venut pocs pisos amb això de la bombolla o bé que els compradors practiquen l´esport nacional d´aquest país, l´especulació immobiliària.
El barri del Bareu comença a prendre vida. Els nouvinguts es faran seu el barri i poc a poc s´anirà perdent la percepció d´allò que en el seu temps havia estat un rial.
Avui, el rial està encaixonat i degradat a gairebé el rang de clavaguera. Els marges són ara escolleres i d´entre els blocs granítics, les males herbes prenen protagonisme i substitueixen als esplendids alocs. Les fèrtils hortes de banda i banda de la llera ara són flamants blocs de pisos amb les seves zones ajardinades.


Del rial del Bareu només en resta el record, aquelles pasejades als capvespres d´estiu sota l´arc de mig punt que formen els canyars, els vols de les orenetes i dels abellarols tot indicant la l´arribada del bon temps, el cant de les granotes als safereigos de Can Triter o de Can Vilanova, Les hortes primerenques, els magnifics alocs,...
El trànsit, els comerços i en definitiva els nous bareuencs pendran ara el protagonisme i segur que d´aquí uns anys es preguntaran sobre el nom de barri, talment com ha passat al barri de Les Doedes. I es que la nostra societat pateix una mena d´ Alzheimer col.lectiu sobre el que havia estat aquest territori en un temps passat.
Ara em passa pel cap una pintada barruera que durant un temps va ser al carrer de la Parera i on es llegia: "El Bareu mai morirà, orgull de classe obrera" i em pregunto si això es veritat i que hem guanyat amb tot plegat.

Alguers al maresme

Posidònia va ser la filla de Posidó, déu grec dels oceans. També sota aquest nom es coneix una planta amb flor típica dels fons sorrencs ben conservats de la conca mediterrània Posidonia oceanica, anomenada de manera comuna, i segons la regió com a "alga dels vidriers" ( perquè era usada per aquest gremi per protegir les peces de vidre dels cops), "altina"," sapa" (i es que al maresme, els pescadors anomenen sapes a aquesta planta) o fins hi tot "posidònia" (la catalanització del nom genèneric llatí).


Al Maresme, malgrat la pressió que pateix la franja litoral, ha aguantat força bé, sobretot per la protecció que ha trobat en les barres litorals paral.leles a la costa i que han impedit la seva destrucció per part de la pesca il.legal i per aquesta mania tant maresmenca que es el regenerar les platges.
Els mal anomenats alguers, són herbassars de posidònia, que formen veritables prats submarins a poca fondaria (entre els 10 i els 30 m). Davant de Mataró, entre la riera d´Argentona i fins aproximadament el port balís es troba "l´alguer de mataró", el més ben conservat de la comarca amb una superficie total al voltant de les 400 Ha.
Posidònia, a l´igual que la resta de vegetals superiors i a diferència de les algues, té veritables arrels, tiges i fulles. A més a més desenvolupa flor i fruit.

Aquest estiu: caiquejant per la costa brava en els seus 100 anys

Caiquejant per Sinera

Caiquejant per Blanes

Després d´un juliol mogut meteorològicament parlant, sobretot per les garbinades. Ha arribat un agost dominat per les calmes. L´estat de la mar la gran majoria de dies ha estat l´ideal per a la pràctica del kayak. Així aprofitant el mes de vacances hem agafat les piragües i ens hem proposat de fer sortides al llarg de tota la Costa Brava; es a dir, la marina de la selva i de l´Empordà i la costa vermella. Així la costa Brava com a unitat paisatgística comença a Blanes i acaba a Cotlliure, i es que de fronteres administratives el paisatge no hi entén.

La Foradada

Caiquejant per Lloret

Hem navegat per Blanes, per Lloret, per Tossa, per Sant Feliu, per Palamós, per Palafrugell, per Llançà, per ... Els dies de més vent hem canviat les piragües per les bicicletes i finalment hem arribat a la badia de Cotlliure.

caiquejant pel Port de la Selva

Ha estat el nostre particular homenatge als 100 anys de la seva denominació. A més, per arrodonir el tribut, m´he passat el mes rellegint l´extraordinària guia de la Costa Brava d´en Josep Pla i intentant fer coincidir els trams navegats amb la lectura de l´indret. Fins hi tot algun dia he carregat la guia a la canoa i des de la platja estant he repassat la visió que Pla tenia de l´indret en qüestió. A l´hora de contrastar les seves descripcions amb l´actual paisatge es molt fàcil adonar-se que certament hem perdut molt, però, si més no des d´un kayak estant, encare queden racons increïbles: passos estrets on cap altra embarcació hi pot accedir, platges solitàries (algunes no tant, especialment si les barques hi poden fondejar), pobles amb essència marinera (sobretot si són vistos del del mar), coves que havien estat la delícia dels contrabandistes, refugis de pescadors; ara mig enrunats, caps altius coronats per esvelts fars. Es a dir, la Costa Brava en tota la seva essència.

refugi de Cala Prona

De, “Arenys n´hi h a un” a “tots som Arenys de munt”

De històric es pot qualificar el que ha passat avui 13 de setembre a Arenys de munt. Un munt de persones de totes condicions s´han manifestat de forma pacífica, rebutjant d´una banda, la manifestació feixista “convocada” per l´estat espanyol, que amb prou feines ha aplegat un centenar de fatxes( la gran majoria jubilats) i d´altra s´ha volgut donar a suport a la iniciativa del MAPA, a la moció de les CUP, a la resolució del ple municipal i en definitiva a tots els ciutadans d´Arenys de munt.

Al bell mig de la llera de la riera ha quedat palesa d´una forma molt clara l´allunyament, cada vegada més gran entre els partits polítics (si estiguéssim al país basc, en diríem “democràtics”) de la ciutadania. Està molt clara la posició de partits com el PP, però la consulta no vinculant d´Arenys de munt ha servit perquè “quedessin retratats” alguns dels “grans”. Les declaracions que han fet aquests dies destacades personalitats d´aquests partits no tenen desperdici i seria bo aplegar-les en el “gran llibre dels disbarats.”

En el marc fantàstic de la saulonenca riera de Sobirans, l´última del Maresme. El 13-S ha estat una jornada cívica, festiva i de retrobament. L´inici d´una força que no es podrà aturar i que segur que, a traves d´iniciatives ciutadanes anirà quallant a la resta de municipis dels països catalans, d´Euskadi, de Galícia, d´...

Propera estació; Arenys de munt

La Independència s´ha començat a construir

veure totes le fotos

nou de nou de nou: la festa de la nou

Eps, La festa de la nou al carrer nou (Projecte coordinat per M. Àngels Ballbé, JM Calleja, Neil Harbisson, Albert Ibanyez i Moon Ribas, en el qual intervindran 99 artistes al voltant d’una nou).

Nouranta-nou nouradors que noustraran la seva nou al carrer nou número nou de nou a nou el dia nou del nou del dos mil nou.

Actuació de Pau Riba a les nou i nou del vespre amb el més nou.

D´Arenys n´hi ha un

Diu una dita popular: "D´arenys n´hi ha un..."
A veure si la frase que porta de titol aquest post es certa i els polítics d´Arenys de mar es posen les piles per a organitzar també un referendum per a la independencia.
Sinó haqurem d´esriure la resta "...i és arenys de munt".

En Pep Manté ens ha deixat

M´en assabento per la Montse i en Jordi, dos matarenyencs, abans de començar l´entreno del llagut.

No coneixia personalment al Pep, malgrat que vam coincidir en diversos actes en la meva etapa eco-mataronina. I es que sóc una mica introvertit per aquestes coses.

Fa molts anys que no trepitjo les Santes, però des del meu exili arenyenc, en tinc una imatge gravada de la festa gran mataronina i es la d´en Pep darrera (o davant) de la “momarota” amb aquelles innocents (o no tant) bengales i perseguint a qui calgués (nens, nenes, iaios a iaies). Recordaré per sempre aquesta imatge de les Santes i et recordaré per sempre més.

Família, amics, companys de feina, ànims i a seguir endavant amb la llavor que en Pep va sembrar. De segur que des de el seu repòs a Can Fulló estarà a l´aguaït.

les illes formigues

En un primer moment, i tenint en compte com va acabar el juliol i com va començar l´agost semblava que la practica del kaiak de mar aquest estiu seria complicada sobretot pel règim de marinades considerables que s´havia produït fins llavors, però, coincidint amb l´onada de calor, l´estat de la mar ha esdevingut, durant gairebé tot el mes, en un marc ideal per a la pràctica de kdm.

Amb aquesta intenció ens hem passat bona part de l´agost “kaiakejant” per la costa brava.

Una de les sortides que hem fet amb l´Stella, la meva companya, ha estat per la costa de Palamós i Calella de Palafrugell. Certament el litoral d´aquesta zona no té res d´envejar amb les millors platges del planeta, no entenc com ningú pot posar sota el nom de Costa Brava platges d´indrets allunyats i exòtics.

En el centenari del bateig d´aquesta tros de costa, començo a comprendre allò de “brava”. Des de fa més de 10 anys navego amb el meu fràgil kaiak i, creieu-me, les he vist de tots colors, afortunadament sempre acompanyat dels meus amics. Però el terme “brava” crec que en el seu bateig va estar reservat a tots els incívics, que en són molts, que amb els seus flamants iots trepitgen tot el que es troben a la seva proa sense respectar cap mena de norma.

En aquest cas el que comptava era anar amb les piragües fins a les Formigues per a gaudir dels seus racons i dels fons. El millor era anar fins al cap de Planés i a partir d´allí posar proa cap a les illes, en rumb perpendicular al de la navegació majoritària. Fins aquí cap problema, malgrat que el mar de fons d´aquell dia no era el més adequat per a la navegació en canoa. El perill més gran va ser el de les embarcacions, i ho dic en el sentit literal, no pas barques, bots o llaguts que sense cap impunitat i amb tota la potència del seu motor travessen pel canal que hi ha entre les illes i el cap de Planes sense respectar els qui anem amb kaiak. Avui per avui travessar fins a les formigues es una temeritat per a tots els kaiakistes. El més paradoxal es que per tripular una d´aqestes flamants embarcacions fa falta demostrar uns coneixements davant un examinador i en canvi per a tripular un kaiak de mar no fa falta res.

Des de Cala Estreta estant i amb la frustració de no poder haver arribat a les illes, rellegeixo al mestre Pla i rememoro la batalla de les illes Formigues, en el marc de la guerra pel regnat entre Carles d´Anjou i Felip d´Ardit. La superioritat de la flota francesa i els estralls que van fer arreu del litoral els va venjar Roger de Lluiria en la batalla de les Formigues.

“El combat ve ésser ràpid i duríssim. Els francesos perderen la partida: moltes naus es van retre, d´altres s´enfonsaren, algunes es perderen en els fons de la costa i en els baixos de les Formigues.

Els primers raigs de sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre el mar flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes”

Stella, segurament amb l´arribada del “mal temps”, i quan tots aquests “domingueros” hagin hivernat el seus iots podrem anar amb tota tranquil·litat fins a les illes i et podré ensenyar tots els seus racons, i rememorar la gesta dels catalans enfront dels invasors francesos.