Adrià o Josep: raons de pes

El Puntí, ara no ho sé si l´Adrià o en Josep, es un d´aquells genis que de tant en tant apareixen i sovint desapareixen. Atemporal, etern, autèntic, autodestructiu, intermitent, caòtic,... . La genialitat de Puntí com a lletrista, músic, compositor i com a artista total només pot ser comparable al nostre país amb la figura del Riba.

Amb els Umpah-pah ja fa vint anys, va començar a forjar el seu mite. Umpah-pah va ser l´únic grup de debò d´allò que els mitjans van anomenar “rock català” i on els pares acompanyaven als seus fills als concerts. Umpah-pah eren genuius, salvatges, transgressors, es a dir, aquell tipus de gent on els pares no portarien mai als seus fills. Des de un principi la figura de l´Adrià va eclipsar a la resta de la formació, Umpah-pah era ell. Raons de pes (1991), Bamboo Avenue (1992), Bordell (1994), Triquiñuelas al Oleo (1994), La Columna de Simeón (1996) són el tribut que ens han deixat.

Després, el daltabaix, la separació, i Adrià comença una carrera en solitari amb tres magnífiques perles: Pepalallarga,(1997) L´Hora del Pati (1999) i Maria (2003). Tres treballs imprescindibles i que augmenten la magnitud de l´artista.

Després, el silenci, la depressió, la bogeria, el caos, el desatre, i la figura de l´Adrià es desdibuixa i la seva actitud a l´escenari fa que poc a poc es quedi sol i incomprés. Deixem de tenir noticies de l´Adrià. i apareix de manera molt puntual el seu germà, en Josep Puntí que cada vegada més pren protagonisme.

Avui, una colla de bons músics: Love of Lesbian, Refree, Mishima, Mazoni, Pau Vallvé, Bunbury, Shuarma,.. tributen un homenatge a Umpah-pah. Amb el disc “Més raons de pes” En Josep Puntí té pràcticament enllestit el seu retorn, i aquesta vegada sembla que la cosa va de veres. La pel·lícula autobiogràfica “Viatge d´un savi Vilatrista cap enlloc” primer i que es basa en la cançó del mateix nom del treball “Maria” i el disc més esperat del panorama musical del país, el retorn d´en Puntí sota la firma de Josep Punti i acompanyat d´una potent banda de punk rock , “Desobedientes” amb els que ja havia actuat alguna que altre vegada..

I es que l´Adrià ja tenia raó, Pep a la llarga.