llenya d´alzina

Avui em ve molt de gust aquest poema del Pedrals. Per cert, si podeu escolteu els esquitxos ultralleugers amb els nens eutròfics.

Una bleda assolellada
em té fregits els pebrots:
quan la figa ni diu fava,
li han pujat els fums i el cava
i fa el préssec en pijama,
secallona amb peus de porc.
Se m´hi regiren les tripes,
salta el cervell bull la sang,
socarrant crispetes, pipes,
escabetxat d´amanites...
El codony de l´arbequina
es un platillo volant!

M´han tacada la forquilla!
fet puré m´ofego al bany.
Maria, la xirivia,
la de les peres blanquilla
que no es menja una rosquilla,
té el cabell d´angel castany.
Vull a besa amb mandonguilla,
calçots i naps de campmany
com panses per l´aigualida,
en remull de ratafia.
Borregos brandant la pipa:
macerant paper d´estany.

Pareu bé les orellanes,
la sarsuela es porta l´oli,
filets de veu esqueixada,
potatge de nens eutròfics.

Llenya d´alzina,
vi de sarment,
oli d´oliva,
pa de forment.

Gariones de l´Empordà,
garnatxes del Panedès
i aromes del Montserrat!

Josep Pedrals

Arcadia 16 (I)

El caiac escolit per a cosntruir és l´Arcadia 16, un disseny de l´Alejandro, el nostre arquitecte naval i que ens servirà per aprendre tècniques i usos de materials.
Per a la construcció utilitzarem la tècica Stich and glue.
L´Arecadia és un caiac mariner, de perfil en V cosa que dona una gran estabilitat en rumb i una excel.lent navegació, sobretot amb la mar "picada". Es doncs, un caiac ideal per a les travesies i que penso utilitzar sovint.
Avui hem començat epl principi, es a dir, llegint els plànols de formes i dibuixant en tauler d´okume hidròfob de 5mm els panells laterals de l´embarcació: els panells de fons de popa i de proa (2) i els panells laterals de popa i de proa (2).


Ens comenta l´Alejadro que es gairebé impossible trobar al mercat taulers marins de 5 mm. Com a molt al nostre país es poden trobar taulers hidròfobs ( que repelen l´aigua). A més només podem usar l´okume, al Canada, als Estats Units, i fins hi tot a França si que es poden trobar taulers marins fins hi tot d´altres fustes marineres (caoba,...).

SOS, Alocs

La particular geografia del litoral arenyenc amb la serralada i alguns contraforts gairebé arran del mar, ha permés el desenvolupament d´uns rials ben constituïts. Aquests, estan disposats gairebé en sentit perpendicular a la costa i romanen la major part de l´any eixuts. Les seves lleres seques s´aprofiten com a xarxa de comunicacions. Els rials difícilment poden evacuar les pluges torrencials típiques del nostre clima i es transformen en veritables torrenteres, que ocasionen amb freqüència el seu desbordament i la inundació de camps i poblacions.

En gran mesura, bona part de les reivindicacions per protegir els rials fan referència al alocars, però certament, aquesta comunitat ja ha desaparegut quasi per complert de les nostres rambles i rials. L´alocar és una comunitat arbustiva que es situa a les ribes de les rieres silíciques i eixutes de la mediterrània, l’aloc s´hi instal·la donat que el subsòl no acumula suficient aigua com per permetre el creixement d´un bosc caducifoli, típic d´ambients més humits.

L´aloc (Vitex agnus-castus) és un arbust de fulles oposades i palmades amb cinc foliols lanceolats. En ple estiu floreix i el seu aspecte es immillorable. La inflorescència, que es troba a la part superior de l´arbust, és de color lila intens i les flors estan agrupades en espiga. Els fruits són esfèrics molt semblants al gra de pebre, d´aquí el sobrenom de "pebre foll".

D´entre les propietats medicinals d´aquesta planta, destaca el fet que és diürètica, antiespasmòdica i sobretot, era usada per reprimir l´impuls sexual: d´ací el sobrenom d´agnus-castus (cast i pur).

Així de cop

El poema és la mala llet
o l´extasi o el deliri
són estrelletes al cel
de la història i els drapaires
i la cultura es la màscara
dels surrealistes disfressats
de monjos i en Frank Zappa
és el porter del convent
i en malatesta i l´arnau de vilanova
toquen amb
la increible string band
i l´Allan Ginsberg i en Rimbaud
s´emborratxen amb absenta
i és la careta- les enciclopèdies
dels vés a saber quants
fundadors de religions
i dels marcians i del sexe
i del meu estómac
i del celobert de casa
i de la destrucció del sol
i de l´anònim transformista
de meravelles i tot això
i la vida que som capaços
d´imaginar i no de viure

sisa

El Bareu, mai morirà?

Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí

(S. Espriu, Laia)

Finalment, les tanques que impedien el pas han estat aixecades, l´enllumenat públic s´encén durant la nit i d´una manera molt tímida els primers propietaris van ocupant allò que van adquirir en el seu dia; són pocs, cosa que indica que s´han venut pocs pisos amb això de la bombolla o bé que els compradors practiquen l´esport nacional d´aquest país, l´especulació immobiliària.
El barri del Bareu comença a prendre vida. Els nouvinguts es faran seu el barri i poc a poc s´anirà perdent la percepció d´allò que en el seu temps havia estat un rial.
Avui, el rial està encaixonat i degradat a gairebé el rang de clavaguera. Els marges són ara escolleres i d´entre els blocs granítics, les males herbes prenen protagonisme i substitueixen als esplendids alocs. Les fèrtils hortes de banda i banda de la llera ara són flamants blocs de pisos amb les seves zones ajardinades.


Del rial del Bareu només en resta el record, aquelles pasejades als capvespres d´estiu sota l´arc de mig punt que formen els canyars, els vols de les orenetes i dels abellarols tot indicant la l´arribada del bon temps, el cant de les granotes als safereigos de Can Triter o de Can Vilanova, Les hortes primerenques, els magnifics alocs,...
El trànsit, els comerços i en definitiva els nous bareuencs pendran ara el protagonisme i segur que d´aquí uns anys es preguntaran sobre el nom de barri, talment com ha passat al barri de Les Doedes. I es que la nostra societat pateix una mena d´ Alzheimer col.lectiu sobre el que havia estat aquest territori en un temps passat.
Ara em passa pel cap una pintada barruera que durant un temps va ser al carrer de la Parera i on es llegia: "El Bareu mai morirà, orgull de classe obrera" i em pregunto si això es veritat i que hem guanyat amb tot plegat.

Alguers al maresme

Posidònia va ser la filla de Posidó, déu grec dels oceans. També sota aquest nom es coneix una planta amb flor típica dels fons sorrencs ben conservats de la conca mediterrània Posidonia oceanica, anomenada de manera comuna, i segons la regió com a "alga dels vidriers" ( perquè era usada per aquest gremi per protegir les peces de vidre dels cops), "altina"," sapa" (i es que al maresme, els pescadors anomenen sapes a aquesta planta) o fins hi tot "posidònia" (la catalanització del nom genèneric llatí).


Al Maresme, malgrat la pressió que pateix la franja litoral, ha aguantat força bé, sobretot per la protecció que ha trobat en les barres litorals paral.leles a la costa i que han impedit la seva destrucció per part de la pesca il.legal i per aquesta mania tant maresmenca que es el regenerar les platges.
Els mal anomenats alguers, són herbassars de posidònia, que formen veritables prats submarins a poca fondaria (entre els 10 i els 30 m). Davant de Mataró, entre la riera d´Argentona i fins aproximadament el port balís es troba "l´alguer de mataró", el més ben conservat de la comarca amb una superficie total al voltant de les 400 Ha.
Posidònia, a l´igual que la resta de vegetals superiors i a diferència de les algues, té veritables arrels, tiges i fulles. A més a més desenvolupa flor i fruit.

Aquest estiu: caiquejant per la costa brava en els seus 100 anys

Caiquejant per Sinera

Caiquejant per Blanes

Després d´un juliol mogut meteorològicament parlant, sobretot per les garbinades. Ha arribat un agost dominat per les calmes. L´estat de la mar la gran majoria de dies ha estat l´ideal per a la pràctica del kayak. Així aprofitant el mes de vacances hem agafat les piragües i ens hem proposat de fer sortides al llarg de tota la Costa Brava; es a dir, la marina de la selva i de l´Empordà i la costa vermella. Així la costa Brava com a unitat paisatgística comença a Blanes i acaba a Cotlliure, i es que de fronteres administratives el paisatge no hi entén.

La Foradada

Caiquejant per Lloret

Hem navegat per Blanes, per Lloret, per Tossa, per Sant Feliu, per Palamós, per Palafrugell, per Llançà, per ... Els dies de més vent hem canviat les piragües per les bicicletes i finalment hem arribat a la badia de Cotlliure.

caiquejant pel Port de la Selva

Ha estat el nostre particular homenatge als 100 anys de la seva denominació. A més, per arrodonir el tribut, m´he passat el mes rellegint l´extraordinària guia de la Costa Brava d´en Josep Pla i intentant fer coincidir els trams navegats amb la lectura de l´indret. Fins hi tot algun dia he carregat la guia a la canoa i des de la platja estant he repassat la visió que Pla tenia de l´indret en qüestió. A l´hora de contrastar les seves descripcions amb l´actual paisatge es molt fàcil adonar-se que certament hem perdut molt, però, si més no des d´un kayak estant, encare queden racons increïbles: passos estrets on cap altra embarcació hi pot accedir, platges solitàries (algunes no tant, especialment si les barques hi poden fondejar), pobles amb essència marinera (sobretot si són vistos del del mar), coves que havien estat la delícia dels contrabandistes, refugis de pescadors; ara mig enrunats, caps altius coronats per esvelts fars. Es a dir, la Costa Brava en tota la seva essència.

refugi de Cala Prona