Cant Egregorià

per a tots els que no volem créixer

Qui té ànsia de la infància
que es despulli-amb elegància
però sense aires d´arrogància-
de les capes restrictives
de nefasta petulància
amb què el saber l´ha anat vestint
i que les llevi
-primer l´una, després l´altra-
fins a restar conill (es a dir nu
petit i xic com un no res
inospitat en l´abundància)

qui té apetit de ser petit
que giri un dit, que descargoli
el cargolet que el fa erudit
i, alçant la tapa de l´olleta
on bull l´embull -nus d´espaguetis-
de les trames i els ordits
que deixi anar la bafarada
d´aus d´antull, afanys i llunes
que barbullen com mosquits
deixant-se vèncer pel delit
d´alliberar vols inhibits

qui té ànsia de la infància
que -vestit d´angelical bel·ligerància
i esgrimint l´indicador
de la freqüència i la impedància-
com bus busqui en el submón
car es aquí, sota el vernís
de la més fàtua jactància
on rau el temps de la fanció
(d´on tot s´exfància
s´extravia en laberints d´erudició
fins que, per fí, de nou s´infància).

(P.Riba)