divendres, 21 d’agost del 2009

En Pep Manté ens ha deixat


M´en assabento per la Montse i en Jordi, dos matarenyencs, abans de començar l´entreno del llagut.

No coneixia personalment al Pep, malgrat que vam coincidir en diversos actes en la meva etapa eco-mataronina. I es que sóc una mica introvertit per aquestes coses.

Fa molts anys que no trepitjo les Santes, però des del meu exili arenyenc, en tinc una imatge gravada de la festa gran mataronina i es la d´en Pep darrera (o davant) de la “momarota” amb aquelles innocents (o no tant) bengales i perseguint a qui calgués (nens, nenes, iaios a iaies). Recordaré per sempre aquesta imatge de les Santes i et recordaré per sempre més.

Família, amics, companys de feina, ànims i a seguir endavant amb la llavor que en Pep va sembrar. De segur que des de el seu repòs a Can Fulló estarà a l´aguaït.



dijous, 20 d’agost del 2009

les illes formigues


En un primer moment, i tenint en compte com va acabar el juliol i com va començar l´agost semblava que la practica del kaiak de mar aquest estiu seria complicada sobretot pel règim de marinades considerables que s´havia produït fins llavors, però, coincidint amb l´onada de calor, l´estat de la mar ha esdevingut, durant gairebé tot el mes, en un marc ideal per a la pràctica de kdm.

Amb aquesta intenció ens hem passat bona part de l´agost “kaiakejant” per la costa brava.

Una de les sortides que hem fet amb l´Stella, la meva companya, ha estat per la costa de Palamós i Calella de Palafrugell. Certament el litoral d´aquesta zona no té res d´envejar amb les millors platges del planeta, no entenc com ningú pot posar sota el nom de Costa Brava platges d´indrets allunyats i exòtics.


En el centenari del bateig d´aquesta tros de costa, començo a comprendre allò de “brava”. Des de fa més de 10 anys navego amb el meu fràgil kaiak i, creieu-me, les he vist de tots colors, afortunadament sempre acompanyat dels meus amics. Però el terme “brava” crec que en el seu bateig va estar reservat a tots els incívics, que en són molts, que amb els seus flamants iots trepitgen tot el que es troben a la seva proa sense respectar cap mena de norma.

En aquest cas el que comptava era anar amb les piragües fins a les Formigues per a gaudir dels seus racons i dels fons. El millor era anar fins al cap de Planés i a partir d´allí posar proa cap a les illes, en rumb perpendicular al de la navegació majoritària. Fins aquí cap problema, malgrat que el mar de fons d´aquell dia no era el més adequat per a la navegació en canoa. El perill més gran va ser el de les embarcacions, i ho dic en el sentit literal, no pas barques, bots o llaguts que sense cap impunitat i amb tota la potència del seu motor travessen pel canal que hi ha entre les illes i el cap de Planes sense respectar els qui anem amb kaiak. Avui per avui travessar fins a les formigues es una temeritat per a tots els kaiakistes. El més paradoxal es que per tripular una d´aqestes flamants embarcacions fa falta demostrar uns coneixements davant un examinador i en canvi per a tripular un kaiak de mar no fa falta res.


Des de Cala Estreta estant i amb la frustració de no poder haver arribat a les illes, rellegeixo al mestre Pla i rememoro la batalla de les illes Formigues, en el marc de la guerra pel regnat entre Carles d´Anjou i Felip d´Ardit. La superioritat de la flota francesa i els estralls que van fer arreu del litoral els va venjar Roger de Lluiria en la batalla de les Formigues.


“El combat ve ésser ràpid i duríssim. Els francesos perderen la partida: moltes naus es van retre, d´altres s´enfonsaren, algunes es perderen en els fons de la costa i en els baixos de les Formigues.

Els primers raigs de sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre el mar flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes”


Stella, segurament amb l´arribada del “mal temps”, i quan tots aquests “domingueros” hagin hivernat el seus iots podrem anar amb tota tranquil·litat fins a les illes i et podré ensenyar tots els seus racons, i rememorar la gesta dels catalans enfront dels invasors francesos.

dijous, 13 d’agost del 2009

la regeneració de mai acabar

Han passat més de vint anys (la primera regeneració es realitza al 1987 en el tram Montgat – Premià) des de que per primera vegada el “ministerio” decidís solucionar els problemes de regressió de platges a la costa del Maresme amb la regeneració artificial amb sorres del fons marí. Fa vint anys que el mític vaixell-draga holandès “krankelon” arribava a la nostra costa per primera vegada per a realitzar aquesta espectacular operació.

En aquests vint anys han passat moltes coses: hem aprés a fer la “recollida selectiva de residus”, hem incorporat al nostre vocabulari tremes com “creixement sostenible”, “biodiversitat”. “impacte ambiental”, “ecoauditoria” o “empremta ecològica”, hem aprés que els recursos són limitats i que la capacitat de càrrega del nostre planeta està al límit. Hem vist el documental de Al Gore,...

Certament hem avançat molt en la conscienciació mediambiental. Sembla mentida que després de vint anys de provar de regenerar les platges amb sorra del fons i comprovar que el sistema no funciona, es continuï insistint amb el mateix i no es tingui en compte els greus impactes que produeix el sistema.

En aquests vint anys, hem descobert la riquesa dels nostres fons, hem conegut els alguers, praderies submarines amb una importància ecològica cabdal. També hem vist desaparèixer especies amb interès comercial com la “petxina lluent” Callista chione o la “petxina blanca” Mactra corallina que han desaparegut en part per la sobreexplotació que patien però també en part pels efectes provocats per la regeneració de platges en aquests vint anys.

En aquests vint anys hem sentit a dir que una de les causes de la regressió de les platges han estat els obstacles que trenquen la corrent de “deriva litoral”. I en aquests vint anys hem construït un nou port a Mataró, i n´hem ampliat d´altres. Ja al 1976, el “llibre blanc de la gestió de las natura” i adoptat com a document marc en l´àmbit d´ordenació del territori del “congrés de cultura catalana”, considerava escandalosa la proliferació de ports entre Arenys i Barcelona

En aquests vint anys hem vist com el transvessament de sorres “by pass” al qual estan obligats els ports per evitar la regressió de les platges que hi ha a ponent de l´escollera no s´ha realitzat mai.


Així aquest estiu, un parell de vaixells draga treballen davant la platja d´Arenys per extreure sorra i “regenerar” les platges de Cabrera, Blanes o fins hi tot Arenys. La feina es fa en plena temporada de bany i el resultat són, a més del greu impacte ambiental que produeix l´extracció sobre les comunitats marines, unes aigües tèrboles a la zona d´extracció que fan replantejar el bany, si més no, al litoral d´Arenys. Les feina a hores d´ara encara s´està duent a terme, primer al sorra es va dipositar a les platges de Cabrera, més tard a la platja d´Arenys i posteriorment a la de Blanes.

Fa menys de trenta dies que la platja de “la picordia” a Arenys de mar ha estat ser “regenerada” amb 50000m3 de sorra provinent de la bocana del port d´Arenys i a hores d´ara, gran part d´aquesta sorra ha tornat al fons del mar pels efectes de les garbinades que aquest estiu han estat considerables. No sé quan ha costat portar aquesta sorra a “la picordia” però el cert es les platges no han aguantat més d´un mes. Es que no hi ha ningú que s´en adoni!!! i aturi aquest despilfarro econòmic i ecològic.

No sé fins a quin punt els ajuntaments hi poden dir la seva però crec que es gravíssim el que està passant amb aquest tema amb la còmplice miopia de l´administració local. Només hi ha hagut una tímida protesta dels pescadors artesanals, realment el col·lectiu més perjudicat per aquest projecte.

Potser si Arenys de mar perdés la bandera blava i d´altres guardons de les seves platges per la baixa qualitat de l´aigua a causa de la draga faria reaccionar a l´ajuntament.




divendres, 7 d’agost del 2009

Mataro-Llavaneres

Per als jutges i als polítics, que amb la seves interpretacions permeten que això sigui una "republica bananera".

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!
Jordi Cornudella


dijous, 30 de juliol del 2009

el vent de garbí

La costa central catalana està sotmesa, especialment en els mesos d´estiu al regim de les marinades, el vent humit de mar que quan arriba a terra esmorteeix la calor intensa dels mesos estivals i ens fa la vida més agradable i tranquil·la.

La marinada, que bufa de mar cap a terra ho fa en aquestes contrades en el quadrant SW, es a dir en forma de garbí, o més ben dit, "garbinet". Aquest vent comença a bufar cap al migdia, quan la diferència tèrmica entre la terra i es mar es fa més evident i desapareix a mesura que el Sol va baixant i aquest desequilibri tèrmic desapareix. Això sol passar ben entrada la tarda. Com ben bé diu la dita popular:“El garbí a les set a dormir”.

Una cosa contraria passa amb el terral, el vent de terra cap al mar que s´origina a primeres hores del dia quan la terra, per les hores de nit, comença el dia amb una temperatura inferior al mar.

El vent de garbí, pel fet de tenir un cert recorregut sobre la massa d´aigua, origina una mar un xic alterada, sobretot si es navega amb petites embarcacions com ara el kaiak, les onades, malgrat ser de petita alçada són molt seguides i sovint trenquen. Rarament el “garbí tèrmic” arriba a la categoria de “temporal” i es limita en una alteració de l´estat de la mar de migdia/tarda. El rang de temporal s´aplica quan el vent s´associa a un front, cosa que passa amb el vent de llevant (les llevantades) i de tant en tant amb les "garbinades".

Els nombrosos navegant “a vela” d´aquest territori “viuen” del vent de garbí, si no fos per ell, la navegació a vela quedaria reduïda només al pas de fronts.

Josep Pla en la seva extensa obra fa diverses referències al garbí i a les marinades. Aquí en teniu un exemple en el qual a més del garbí, repassa els diferents vents que bufen al llarg del dia a la costa de casa nostra.

En la seva obra “La costa brava” i quan descriu Calella de Palafrugell, fa una descripció magnifica d´aquest règim tèrmic de les marinades.


El garbí o llebeig arriba a la una. Es a dir: a l´hora de l´aperitiu. És en aquesta hora, si es possible en una cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i calor a les Voltes de Calella. Des de l´ombra dels arcs, la platja de Port Bo es veu inundada d´una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra el plat. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s´han afluixat i cauen com una corba humana fatigada.....Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l´univers. El pas d´aquest ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d´humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta ampla penetració de vent no es produeix d´una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent a les pinedes. No es tracta d´un forcejar violent, és com una ampla carícia suau.

A mesura que el vent s´eixampla, la reverberació dels Sol sobre el mar perd la seva duresa rutilant, queda com esfilagarsada. El blau del mar es fa més obscur, i quan es produeix el primer salt d´escuma, blanca com un cop de lli, corbada com la cua d´un peix, ho fa com un enlluernament de gràcia sobre les vastes aigües. La força del vent augmenta. És la marinada de juny que ajeu dolçament l´or de les espigues roses, dibuixa corbes ombrívoles, fugitives, sobre les userdes, fa repiquetejar les fulles de les arbredes i transporta, a l´agost, el perfum de la pinassa. Al Port Bo l´ondulació de les embarcacions fondejades es fa més nerviosa. L´onada es més plena i té un ja un embat franc. El mar es pica, s´omple de blancs de plata. Sota el lleó del Sol, sobre el mar d´un blau fosc aquesta inacabable aparició de tritons d´escuma sembla una transfiguració continuada, un joc de meravella. Per a les persones que senten l´atracció del mar, l´espectacle té aquell punt d´inutilitat que atreu irresistiblement; la mirada queda com imantada i l´esperit descansa sobre la joventut embogida del sol, del mar, del vent, sobre la diversitat eterna dels jocs elementals.

...Però la primeres mitja hora de l´entrada del llebeig, un dia d´estiu, a les voltes de Calella, qui la pogués descriure! Aquest vent fa tolerable el rigor del sol, esponja l´aire, posa un punt de menta a la boca. Des de les Voltes de Calella aquestes sensacions queden com sublimades. Els arcs matussers, de sòlid pilotatge, de corbes una mica ventrudes, queden com airejats , el seu aire blavisqueja i de l´escuma màgica semblen arribar al sostre dels arcs unes taques de llum blanca, flotant ingràvides. El vent a més, sembla entrar pels arcs no pas amb embat frontal , sinó obliquament.


Josep Pla

(La costa brava)


dimarts, 14 de juliol del 2009

El pla de forcs


Un dels llocs més màgics del montnegre, i dic màgic en el sentit literal de la paraula, és el pla de forcs, pla de forques o pla de feres, com preferiu.
El pla de forcs es troba als peus de veinat de Cal Paraire i es lloc de pas per a moltes excursions pel baix Montnegre.
El pla de forcs va ser en un passat llunyà lloc de trobada de bruixes i bruixots per a realitzar les seves cerimònies pagànes. Fins hi tot alguns creuen que el conegut dolmen de pedra gentil de Vallgorguina es trobava antigament en aquest indret i no va ser fins fa relativament poc temps que va ser desmuntat i dut al lloc que avui ocupa en l´actualitat.


Una de les coses que ens criden més l´atenció en arribar a aquest indret són els blocs de granit que hi ha amuntegats a la part central de pla. Si ens hi fixem més atentament veurem que algún d´aquests blocs presenta una sèrie de concavitats que costa de creure que s´hagin produït únicament per un procés erosiu. Aquestes formes prenen el nom de inscultures. Les inscultures de la roca de les olles del pla de forcs conssiteix en un conjunt de casoletes circulars i elíptiques, en total una vintena., algunes conectades entre ellles per canals. Les casoletes del pla de forcs es poden considerar manifestacions artístiques megalítiques o bé producte els bruixots que les utilitzaven com a recipients en les seves celebracions.
Sigui com sigui, els arqueòlegs tenen en el pla de forcs feina per esbrinar l´origen d´aquetes formes.

dijous, 18 de juny del 2009

un far molt particular


Els fars han estat una constant per a mí. La seva silueta ha tingut alguna cosa que m´atreia. Pot-ser la seva presencia em tranquil·litza quan navego per aigües tempestuoses amb la meva piragua i la seva llum em dona seguretat.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama que res no es mou

Primer els mítics fars de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i més tard els fars mediterranis de la costa catalana, d´una escala molt més domèstica.
Ara em passa pel cap la visió del far de la punta del fangar al delta de l´Ebre o bé el far del Cap de Creus, la seva visió navegant amb el kaiak de mar dona confiança.
Per sota del far de Calella hi passo cada dia de cada dia, talment sembla que m´assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.
El far de Tossa, amb les muralles de la vila vella, el de Cala Nans, avís de la proximitat de Cadaqués, el far de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el seu majestuós penya-segat.
El far de Begur, el far de...



De tots però n´hi ha un que no es un reclam per als navegants. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de munt. A l´interior de la finca, avui parcialment convertida en un majestuós parc públic es troba el far (haig de reconèixer que l´ajuntament ha fet molt bé les coses en aquest cas, no pas com els sardinetes de baix),
El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de kaiakeros, el far ofereix recer als mountanbikeros.
Diverses llegendes poc contrastades ens parlen del pequè d´aquest far, el que es ben cert que als mariners de Sinera no els va agradar gens que de terra endins s´il.luminés el far car els feia dismunuir les captures. Coses de pobles.