La costa central catalana està sotmesa, especialment en els mesos d´estiu al regim de les marinades, el vent humit de mar que quan arriba a terra esmorteeix la calor intensa dels mesos estivals i ens fa la vida més agradable i tranquil·la.
La marinada, que bufa de mar cap a terra ho fa en aquestes contrades en el quadrant SW, es a dir en forma de garbí, o més ben dit, "garbinet". Aquest vent comença a bufar cap al migdia, quan la diferència tèrmica entre la terra i es mar es fa més evident i desapareix a mesura que el Sol va baixant i aquest desequilibri tèrmic desapareix. Això sol passar ben entrada la tarda. Com ben bé diu la dita popular:“El garbí a les set a dormir”.
Una cosa contraria passa amb el terral, el vent de terra cap al mar que s´origina a primeres hores del dia quan la terra, per les hores de nit, comença el dia amb una temperatura inferior al mar.
El vent de garbí, pel fet de tenir un cert recorregut sobre la massa d´aigua, origina una mar un xic alterada, sobretot si es navega amb petites embarcacions com ara el kaiak, les onades, malgrat ser de petita alçada són molt seguides i sovint trenquen. Rarament el “garbí tèrmic” arriba a la categoria de “temporal” i es limita en una alteració de l´estat de la mar de migdia/tarda. El rang de temporal s´aplica quan el vent s´associa a un front, cosa que passa amb el vent de llevant (les llevantades) i de tant en tant amb les "garbinades".
Els nombrosos navegant “a vela” d´aquest territori “viuen” del vent de garbí, si no fos per ell, la navegació a vela quedaria reduïda només al pas de fronts.
Josep Pla en la seva extensa obra fa diverses referències al garbí i a les marinades. Aquí en teniu un exemple en el qual a més del garbí, repassa els diferents vents que bufen al llarg del dia a la costa de casa nostra.
En la seva obra “La costa brava” i quan descriu Calella de Palafrugell, fa una descripció magnifica d´aquest règim tèrmic de les marinades.
El garbí o llebeig arriba a la una. Es a dir: a l´hora de l´aperitiu. És en aquesta hora, si es possible en una cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i calor a les Voltes de Calella. Des de l´ombra dels arcs, la platja de Port Bo es veu inundada d´una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra el plat. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s´han afluixat i cauen com una corba humana fatigada.....Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l´univers. El pas d´aquest ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d´humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta ampla penetració de vent no es produeix d´una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent a les pinedes. No es tracta d´un forcejar violent, és com una ampla carícia suau.
A mesura que el vent s´eixampla, la reverberació dels Sol sobre el mar perd la seva duresa rutilant, queda com esfilagarsada. El blau del mar es fa més obscur, i quan es produeix el primer salt d´escuma, blanca com un cop de lli, corbada com la cua d´un peix, ho fa com un enlluernament de gràcia sobre les vastes aigües. La força del vent augmenta. És la marinada de juny que ajeu dolçament l´or de les espigues roses, dibuixa corbes ombrívoles, fugitives, sobre les userdes, fa repiquetejar les fulles de les arbredes i transporta, a l´agost, el perfum de la pinassa. Al Port Bo l´ondulació de les embarcacions fondejades es fa més nerviosa. L´onada es més plena i té un ja un embat franc. El mar es pica, s´omple de blancs de plata. Sota el lleó del Sol, sobre el mar d´un blau fosc aquesta inacabable aparició de tritons d´escuma sembla una transfiguració continuada, un joc de meravella. Per a les persones que senten l´atracció del mar, l´espectacle té aquell punt d´inutilitat que atreu irresistiblement; la mirada queda com imantada i l´esperit descansa sobre la joventut embogida del sol, del mar, del vent, sobre la diversitat eterna dels jocs elementals.
...Però la primeres mitja hora de l´entrada del llebeig, un dia d´estiu, a les voltes de Calella, qui la pogués descriure! Aquest vent fa tolerable el rigor del sol, esponja l´aire, posa un punt de menta a la boca. Des de les Voltes de Calella aquestes sensacions queden com sublimades. Els arcs matussers, de sòlid pilotatge, de corbes una mica ventrudes, queden com airejats , el seu aire blavisqueja i de l´escuma màgica semblen arribar al sostre dels arcs unes taques de llum blanca, flotant ingràvides. El vent a més, sembla entrar pels arcs no pas amb embat frontal , sinó obliquament.
Josep Pla
(La costa brava)
