Aquest estiu: caiquejant per la costa brava en els seus 100 anys

Caiquejant per Sinera

Caiquejant per Blanes

Després d´un juliol mogut meteorològicament parlant, sobretot per les garbinades. Ha arribat un agost dominat per les calmes. L´estat de la mar la gran majoria de dies ha estat l´ideal per a la pràctica del kayak. Així aprofitant el mes de vacances hem agafat les piragües i ens hem proposat de fer sortides al llarg de tota la Costa Brava; es a dir, la marina de la selva i de l´Empordà i la costa vermella. Així la costa Brava com a unitat paisatgística comença a Blanes i acaba a Cotlliure, i es que de fronteres administratives el paisatge no hi entén.

La Foradada

Caiquejant per Lloret

Hem navegat per Blanes, per Lloret, per Tossa, per Sant Feliu, per Palamós, per Palafrugell, per Llançà, per ... Els dies de més vent hem canviat les piragües per les bicicletes i finalment hem arribat a la badia de Cotlliure.

caiquejant pel Port de la Selva

Ha estat el nostre particular homenatge als 100 anys de la seva denominació. A més, per arrodonir el tribut, m´he passat el mes rellegint l´extraordinària guia de la Costa Brava d´en Josep Pla i intentant fer coincidir els trams navegats amb la lectura de l´indret. Fins hi tot algun dia he carregat la guia a la canoa i des de la platja estant he repassat la visió que Pla tenia de l´indret en qüestió. A l´hora de contrastar les seves descripcions amb l´actual paisatge es molt fàcil adonar-se que certament hem perdut molt, però, si més no des d´un kayak estant, encare queden racons increïbles: passos estrets on cap altra embarcació hi pot accedir, platges solitàries (algunes no tant, especialment si les barques hi poden fondejar), pobles amb essència marinera (sobretot si són vistos del del mar), coves que havien estat la delícia dels contrabandistes, refugis de pescadors; ara mig enrunats, caps altius coronats per esvelts fars. Es a dir, la Costa Brava en tota la seva essència.

refugi de Cala Prona

De, “Arenys n´hi h a un” a “tots som Arenys de munt”

De històric es pot qualificar el que ha passat avui 13 de setembre a Arenys de munt. Un munt de persones de totes condicions s´han manifestat de forma pacífica, rebutjant d´una banda, la manifestació feixista “convocada” per l´estat espanyol, que amb prou feines ha aplegat un centenar de fatxes( la gran majoria jubilats) i d´altra s´ha volgut donar a suport a la iniciativa del MAPA, a la moció de les CUP, a la resolució del ple municipal i en definitiva a tots els ciutadans d´Arenys de munt.

Al bell mig de la llera de la riera ha quedat palesa d´una forma molt clara l´allunyament, cada vegada més gran entre els partits polítics (si estiguéssim al país basc, en diríem “democràtics”) de la ciutadania. Està molt clara la posició de partits com el PP, però la consulta no vinculant d´Arenys de munt ha servit perquè “quedessin retratats” alguns dels “grans”. Les declaracions que han fet aquests dies destacades personalitats d´aquests partits no tenen desperdici i seria bo aplegar-les en el “gran llibre dels disbarats.”

En el marc fantàstic de la saulonenca riera de Sobirans, l´última del Maresme. El 13-S ha estat una jornada cívica, festiva i de retrobament. L´inici d´una força que no es podrà aturar i que segur que, a traves d´iniciatives ciutadanes anirà quallant a la resta de municipis dels països catalans, d´Euskadi, de Galícia, d´...

Propera estació; Arenys de munt

La Independència s´ha començat a construir

veure totes le fotos

nou de nou de nou: la festa de la nou

Eps, La festa de la nou al carrer nou (Projecte coordinat per M. Àngels Ballbé, JM Calleja, Neil Harbisson, Albert Ibanyez i Moon Ribas, en el qual intervindran 99 artistes al voltant d’una nou).

Nouranta-nou nouradors que noustraran la seva nou al carrer nou número nou de nou a nou el dia nou del nou del dos mil nou.

Actuació de Pau Riba a les nou i nou del vespre amb el més nou.

D´Arenys n´hi ha un

Diu una dita popular: "D´arenys n´hi ha un..."
A veure si la frase que porta de titol aquest post es certa i els polítics d´Arenys de mar es posen les piles per a organitzar també un referendum per a la independencia.
Sinó haqurem d´esriure la resta "...i és arenys de munt".

En Pep Manté ens ha deixat

M´en assabento per la Montse i en Jordi, dos matarenyencs, abans de començar l´entreno del llagut.

No coneixia personalment al Pep, malgrat que vam coincidir en diversos actes en la meva etapa eco-mataronina. I es que sóc una mica introvertit per aquestes coses.

Fa molts anys que no trepitjo les Santes, però des del meu exili arenyenc, en tinc una imatge gravada de la festa gran mataronina i es la d´en Pep darrera (o davant) de la “momarota” amb aquelles innocents (o no tant) bengales i perseguint a qui calgués (nens, nenes, iaios a iaies). Recordaré per sempre aquesta imatge de les Santes i et recordaré per sempre més.

Família, amics, companys de feina, ànims i a seguir endavant amb la llavor que en Pep va sembrar. De segur que des de el seu repòs a Can Fulló estarà a l´aguaït.

les illes formigues

En un primer moment, i tenint en compte com va acabar el juliol i com va començar l´agost semblava que la practica del kaiak de mar aquest estiu seria complicada sobretot pel règim de marinades considerables que s´havia produït fins llavors, però, coincidint amb l´onada de calor, l´estat de la mar ha esdevingut, durant gairebé tot el mes, en un marc ideal per a la pràctica de kdm.

Amb aquesta intenció ens hem passat bona part de l´agost “kaiakejant” per la costa brava.

Una de les sortides que hem fet amb l´Stella, la meva companya, ha estat per la costa de Palamós i Calella de Palafrugell. Certament el litoral d´aquesta zona no té res d´envejar amb les millors platges del planeta, no entenc com ningú pot posar sota el nom de Costa Brava platges d´indrets allunyats i exòtics.

En el centenari del bateig d´aquesta tros de costa, començo a comprendre allò de “brava”. Des de fa més de 10 anys navego amb el meu fràgil kaiak i, creieu-me, les he vist de tots colors, afortunadament sempre acompanyat dels meus amics. Però el terme “brava” crec que en el seu bateig va estar reservat a tots els incívics, que en són molts, que amb els seus flamants iots trepitgen tot el que es troben a la seva proa sense respectar cap mena de norma.

En aquest cas el que comptava era anar amb les piragües fins a les Formigues per a gaudir dels seus racons i dels fons. El millor era anar fins al cap de Planés i a partir d´allí posar proa cap a les illes, en rumb perpendicular al de la navegació majoritària. Fins aquí cap problema, malgrat que el mar de fons d´aquell dia no era el més adequat per a la navegació en canoa. El perill més gran va ser el de les embarcacions, i ho dic en el sentit literal, no pas barques, bots o llaguts que sense cap impunitat i amb tota la potència del seu motor travessen pel canal que hi ha entre les illes i el cap de Planes sense respectar els qui anem amb kaiak. Avui per avui travessar fins a les formigues es una temeritat per a tots els kaiakistes. El més paradoxal es que per tripular una d´aqestes flamants embarcacions fa falta demostrar uns coneixements davant un examinador i en canvi per a tripular un kaiak de mar no fa falta res.

Des de Cala Estreta estant i amb la frustració de no poder haver arribat a les illes, rellegeixo al mestre Pla i rememoro la batalla de les illes Formigues, en el marc de la guerra pel regnat entre Carles d´Anjou i Felip d´Ardit. La superioritat de la flota francesa i els estralls que van fer arreu del litoral els va venjar Roger de Lluiria en la batalla de les Formigues.

“El combat ve ésser ràpid i duríssim. Els francesos perderen la partida: moltes naus es van retre, d´altres s´enfonsaren, algunes es perderen en els fons de la costa i en els baixos de les Formigues.

Els primers raigs de sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre el mar flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes”

Stella, segurament amb l´arribada del “mal temps”, i quan tots aquests “domingueros” hagin hivernat el seus iots podrem anar amb tota tranquil·litat fins a les illes i et podré ensenyar tots els seus racons, i rememorar la gesta dels catalans enfront dels invasors francesos.

la regeneració de mai acabar

Han passat més de vint anys (la primera regeneració es realitza al 1987 en el tram Montgat – Premià) des de que per primera vegada el “ministerio” decidís solucionar els problemes de regressió de platges a la costa del Maresme amb la regeneració artificial amb sorres del fons marí. Fa vint anys que el mític vaixell-draga holandès “krankelon” arribava a la nostra costa per primera vegada per a realitzar aquesta espectacular operació.

En aquests vint anys han passat moltes coses: hem aprés a fer la “recollida selectiva de residus”, hem incorporat al nostre vocabulari tremes com “creixement sostenible”, “biodiversitat”. “impacte ambiental”, “ecoauditoria” o “empremta ecològica”, hem aprés que els recursos són limitats i que la capacitat de càrrega del nostre planeta està al límit. Hem vist el documental de Al Gore,...

Certament hem avançat molt en la conscienciació mediambiental. Sembla mentida que després de vint anys de provar de regenerar les platges amb sorra del fons i comprovar que el sistema no funciona, es continuï insistint amb el mateix i no es tingui en compte els greus impactes que produeix el sistema.

En aquests vint anys, hem descobert la riquesa dels nostres fons, hem conegut els alguers, praderies submarines amb una importància ecològica cabdal. També hem vist desaparèixer especies amb interès comercial com la “petxina lluent” Callista chione o la “petxina blanca” Mactra corallina que han desaparegut en part per la sobreexplotació que patien però també en part pels efectes provocats per la regeneració de platges en aquests vint anys.

En aquests vint anys hem sentit a dir que una de les causes de la regressió de les platges han estat els obstacles que trenquen la corrent de “deriva litoral”. I en aquests vint anys hem construït un nou port a Mataró, i n´hem ampliat d´altres. Ja al 1976, el “llibre blanc de la gestió de las natura” i adoptat com a document marc en l´àmbit d´ordenació del territori del “congrés de cultura catalana”, considerava escandalosa la proliferació de ports entre Arenys i Barcelona

En aquests vint anys hem vist com el transvessament de sorres “by pass” al qual estan obligats els ports per evitar la regressió de les platges que hi ha a ponent de l´escollera no s´ha realitzat mai.

Així aquest estiu, un parell de vaixells draga treballen davant la platja d´Arenys per extreure sorra i “regenerar” les platges de Cabrera, Blanes o fins hi tot Arenys. La feina es fa en plena temporada de bany i el resultat són, a més del greu impacte ambiental que produeix l´extracció sobre les comunitats marines, unes aigües tèrboles a la zona d´extracció que fan replantejar el bany, si més no, al litoral d´Arenys. Les feina a hores d´ara encara s´està duent a terme, primer al sorra es va dipositar a les platges de Cabrera, més tard a la platja d´Arenys i posteriorment a la de Blanes.

Fa menys de trenta dies que la platja de “la picordia” a Arenys de mar ha estat ser “regenerada” amb 50000m³ de sorra provinent de la bocana del port d´Arenys i a hores d´ara, gran part d´aquesta sorra ha tornat al fons del mar pels efectes de les garbinades que aquest estiu han estat considerables. No sé quan ha costat portar aquesta sorra a “la picordia” però el cert es les platges no han aguantat més d´un mes. Es que no hi ha ningú que s´en adoni!!! i aturi aquest despilfarro econòmic i ecològic.

No sé fins a quin punt els ajuntaments hi poden dir la seva però crec que es gravíssim el que està passant amb aquest tema amb la còmplice miopia de l´administració local. Només hi ha hagut una tímida protesta dels pescadors artesanals, realment el col·lectiu més perjudicat per aquest projecte.

Potser si Arenys de mar perdés la bandera blava i d´altres guardons de les seves platges per la baixa qualitat de l´aigua a causa de la draga faria reaccionar a l´ajuntament.