divendres, 7 d’agost del 2009

Mataro-Llavaneres

Per als jutges i als polítics, que amb la seves interpretacions permeten que això sigui una "republica bananera".

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!
Jordi Cornudella


dijous, 30 de juliol del 2009

el vent de garbí

La costa central catalana està sotmesa, especialment en els mesos d´estiu al regim de les marinades, el vent humit de mar que quan arriba a terra esmorteeix la calor intensa dels mesos estivals i ens fa la vida més agradable i tranquil·la.

La marinada, que bufa de mar cap a terra ho fa en aquestes contrades en el quadrant SW, es a dir en forma de garbí, o més ben dit, "garbinet". Aquest vent comença a bufar cap al migdia, quan la diferència tèrmica entre la terra i es mar es fa més evident i desapareix a mesura que el Sol va baixant i aquest desequilibri tèrmic desapareix. Això sol passar ben entrada la tarda. Com ben bé diu la dita popular:“El garbí a les set a dormir”.

Una cosa contraria passa amb el terral, el vent de terra cap al mar que s´origina a primeres hores del dia quan la terra, per les hores de nit, comença el dia amb una temperatura inferior al mar.

El vent de garbí, pel fet de tenir un cert recorregut sobre la massa d´aigua, origina una mar un xic alterada, sobretot si es navega amb petites embarcacions com ara el kaiak, les onades, malgrat ser de petita alçada són molt seguides i sovint trenquen. Rarament el “garbí tèrmic” arriba a la categoria de “temporal” i es limita en una alteració de l´estat de la mar de migdia/tarda. El rang de temporal s´aplica quan el vent s´associa a un front, cosa que passa amb el vent de llevant (les llevantades) i de tant en tant amb les "garbinades".

Els nombrosos navegant “a vela” d´aquest territori “viuen” del vent de garbí, si no fos per ell, la navegació a vela quedaria reduïda només al pas de fronts.

Josep Pla en la seva extensa obra fa diverses referències al garbí i a les marinades. Aquí en teniu un exemple en el qual a més del garbí, repassa els diferents vents que bufen al llarg del dia a la costa de casa nostra.

En la seva obra “La costa brava” i quan descriu Calella de Palafrugell, fa una descripció magnifica d´aquest règim tèrmic de les marinades.


El garbí o llebeig arriba a la una. Es a dir: a l´hora de l´aperitiu. És en aquesta hora, si es possible en una cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i calor a les Voltes de Calella. Des de l´ombra dels arcs, la platja de Port Bo es veu inundada d´una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra el plat. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s´han afluixat i cauen com una corba humana fatigada.....Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l´univers. El pas d´aquest ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d´humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta ampla penetració de vent no es produeix d´una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent a les pinedes. No es tracta d´un forcejar violent, és com una ampla carícia suau.

A mesura que el vent s´eixampla, la reverberació dels Sol sobre el mar perd la seva duresa rutilant, queda com esfilagarsada. El blau del mar es fa més obscur, i quan es produeix el primer salt d´escuma, blanca com un cop de lli, corbada com la cua d´un peix, ho fa com un enlluernament de gràcia sobre les vastes aigües. La força del vent augmenta. És la marinada de juny que ajeu dolçament l´or de les espigues roses, dibuixa corbes ombrívoles, fugitives, sobre les userdes, fa repiquetejar les fulles de les arbredes i transporta, a l´agost, el perfum de la pinassa. Al Port Bo l´ondulació de les embarcacions fondejades es fa més nerviosa. L´onada es més plena i té un ja un embat franc. El mar es pica, s´omple de blancs de plata. Sota el lleó del Sol, sobre el mar d´un blau fosc aquesta inacabable aparició de tritons d´escuma sembla una transfiguració continuada, un joc de meravella. Per a les persones que senten l´atracció del mar, l´espectacle té aquell punt d´inutilitat que atreu irresistiblement; la mirada queda com imantada i l´esperit descansa sobre la joventut embogida del sol, del mar, del vent, sobre la diversitat eterna dels jocs elementals.

...Però la primeres mitja hora de l´entrada del llebeig, un dia d´estiu, a les voltes de Calella, qui la pogués descriure! Aquest vent fa tolerable el rigor del sol, esponja l´aire, posa un punt de menta a la boca. Des de les Voltes de Calella aquestes sensacions queden com sublimades. Els arcs matussers, de sòlid pilotatge, de corbes una mica ventrudes, queden com airejats , el seu aire blavisqueja i de l´escuma màgica semblen arribar al sostre dels arcs unes taques de llum blanca, flotant ingràvides. El vent a més, sembla entrar pels arcs no pas amb embat frontal , sinó obliquament.


Josep Pla

(La costa brava)


dimarts, 14 de juliol del 2009

El pla de forcs


Un dels llocs més màgics del montnegre, i dic màgic en el sentit literal de la paraula, és el pla de forcs, pla de forques o pla de feres, com preferiu.
El pla de forcs es troba als peus de veinat de Cal Paraire i es lloc de pas per a moltes excursions pel baix Montnegre.
El pla de forcs va ser en un passat llunyà lloc de trobada de bruixes i bruixots per a realitzar les seves cerimònies pagànes. Fins hi tot alguns creuen que el conegut dolmen de pedra gentil de Vallgorguina es trobava antigament en aquest indret i no va ser fins fa relativament poc temps que va ser desmuntat i dut al lloc que avui ocupa en l´actualitat.


Una de les coses que ens criden més l´atenció en arribar a aquest indret són els blocs de granit que hi ha amuntegats a la part central de pla. Si ens hi fixem més atentament veurem que algún d´aquests blocs presenta una sèrie de concavitats que costa de creure que s´hagin produït únicament per un procés erosiu. Aquestes formes prenen el nom de inscultures. Les inscultures de la roca de les olles del pla de forcs conssiteix en un conjunt de casoletes circulars i elíptiques, en total una vintena., algunes conectades entre ellles per canals. Les casoletes del pla de forcs es poden considerar manifestacions artístiques megalítiques o bé producte els bruixots que les utilitzaven com a recipients en les seves celebracions.
Sigui com sigui, els arqueòlegs tenen en el pla de forcs feina per esbrinar l´origen d´aquetes formes.

dijous, 18 de juny del 2009

un far molt particular


Els fars han estat una constant per a mí. La seva silueta ha tingut alguna cosa que m´atreia. Pot-ser la seva presencia em tranquil·litza quan navego per aigües tempestuoses amb la meva piragua i la seva llum em dona seguretat.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama que res no es mou

Primer els mítics fars de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i més tard els fars mediterranis de la costa catalana, d´una escala molt més domèstica.
Ara em passa pel cap la visió del far de la punta del fangar al delta de l´Ebre o bé el far del Cap de Creus, la seva visió navegant amb el kaiak de mar dona confiança.
Per sota del far de Calella hi passo cada dia de cada dia, talment sembla que m´assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.
El far de Tossa, amb les muralles de la vila vella, el de Cala Nans, avís de la proximitat de Cadaqués, el far de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el seu majestuós penya-segat.
El far de Begur, el far de...



De tots però n´hi ha un que no es un reclam per als navegants. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de munt. A l´interior de la finca, avui parcialment convertida en un majestuós parc públic es troba el far (haig de reconèixer que l´ajuntament ha fet molt bé les coses en aquest cas, no pas com els sardinetes de baix),
El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de kaiakeros, el far ofereix recer als mountanbikeros.
Diverses llegendes poc contrastades ens parlen del pequè d´aquest far, el que es ben cert que als mariners de Sinera no els va agradar gens que de terra endins s´il.luminés el far car els feia dismunuir les captures. Coses de pobles.

dimecres, 10 de juny del 2009

Pels guanyadors del diumenge

Sentaditos sin razón
en el portal cara al sol
nada somos na tenemos
na queremos ni hacemos .
Sólo el sol y el portal
sin más obligaciones
ni ambiciones
ni intereses
sin tener na que hacer,
ni que ganar ni que perder
aquí estamos tan bien .

Sin estudios sin trabajo
somos como lagartos
ni cobardes ni valientes
ni revolucionarios .
Somos mudos y algo sordos
y aún teniendo muy claro
quiénes son los culpables
nosotros nos callamos
y dad gracias porque estamos
pasando de to de to de to


Jóvenes pero ancianos
ya nacimos cansados
pasa el tiempo despacio
somos veintegenarios .
Y aunque aquí nos quememos
y aunque intenten jodernos
nunca protestaremos
y aquí nos quedaremos
no moveremos ni un dedo
pasaremos de to de to

Tomando el sol, tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol

insolación, insolación


Será el sol será el calor
o sólo una fulminante insolación


insolación...

A. Pla



dimecres, 3 de juny del 2009

ara mateix: Tot està per fer i tor es possible

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.


De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.


De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel martí i Pol



Ara mateix no tinc cap ganes d´anar a votar, diumenge hi ha eleccions i m´ha tocat pringar, rellegeixo els versos de Martí Pol per veure si m´mspiro i trobo la llista.
I que es fotin pe cul la seva llei de partits.

soc dit
(una llicència d´un àngel)







dilluns, 1 de juny del 2009

Adrew McAuley



Aquests dies s´està emeten pel canal “viajar” el documental “Solo” en el que es narra la travessa de l´australià Adrew McAuley amb el seu kayak pel mar de Tasmania. L´objectiu era realitzar la travessa entre Australia i Nova Zelanda en kayak de mar. El recorregut era de unes 1000 milles (1600 km) per un dels oceans més solitari i salvatge de la Terra va sobreviure a onades montruoses i a tempestes terrorífiques. Ones de 10 metres i ratxes de vent de 50 nusos. Una gesta d´aquesta magnitud no la havia aconseguit ningú. 30 dies més tard i quan només rli restava un dia per l´arribada i ja tenia a familiars i amics esperant-lo a Nove Zelanda, es va rebre un senyal d´auxili d´Adrew.

Els equips de rescat van trobar el kayak a la deriva a unes 70 Km de la costa, en la recerca no es va trobar el cos d´Adrew. Les gravacions que va realitzar durant aquest mes a bord del seu kayak s´han utilitzat per a la realització del documental.

McAuley navegava amb un kayak de travessa amb una adaptació en forma de coberta que utlitzava per cubrir la banyera i poder dormir. Quan aquest artilugi estava col·locat el kayak esquimotejava tot sol. Una de els hipòteis sobre l´accident es deu a que, sense tenir posada la coberta, el kayak va volcar, li va ser impossible fer l´esquimotatge i es va veure obligat a abandonar l´embarcació quees va omplir d´aigua.

Una de les coses més impactant del film són els plors en sortir i deixar la seva esposa i fill a Australia. Sembla talment que Adrew ja sospitava que tenia molt poques posssibilitats de realitzar amb èxit la travessa pel Mar de Tasmania.

L´Adrew s´ha deixat la pell en un repte sobre el qual i per sobre de tot (inclòs familia) ell hi creia. Tots els que ens sentim mínimament aventurers tenim en menor o major grau desafiaments que voldríem fer, això es la salsa de la vida, i tots en major o menor grau no els podem realitzar per diversos factors (família, diners, treball,...)

Adrew va posar per sobre de tot el seu gran repte i ho va aconseguir( quedaven només 60 km) però en el seu somni hi va deixar la pell.