LIPDUB - INDEPENDÈNCIA - WORLD RECORD

La independència es va construint poc a poc amb la participació de tot un poble.



Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas

Rutes en kayak (1): Tossa-Sant Feliu

Sortida: Platja de la mar menuda (Tossa)
Arribada: Port de Sant Feliu de Guixols
Distància: 11 milles (anada)
Temps orientatiu : 2 hores 15 min (retallant la costa)

Tossa

Un dels més vells recorreguts per la costa brava en tota la seva essència. En ell s’hi troben la totalitat d’ambients idonis pel kayak: platges solitàries i inaccessibles per a cap altre tipus d’embarcació, espadats i costa escarpada, passos estrets, coves, grutes i avencs, penya-segats imponents, natura en tot el seu esplendor.

La sortida és de la mar menuda, la petita platja que obre el llevant de Tossa. Allí es relativament fàcil el descarregar el material (amb permís de les nombroses empreses que porten submarinistes a fer el bateig a la "banyera de ses dones"). A més el pàrquing dels cotxes es molt més senzill i econòmic que no pas a la platja gran.

Alguna de les nombroses coves del tram

La sortida des de la mar menuda es gairebé sempre plàcida, un cop passat el pas que hi ha entre l’illa i la punta de la mar menuda comença la veritable navegació que ens portarà fins a Sant Feliu. En condicions normals d’estat de la mar són una mica més de dues hores, ara bé, això dependrà del ritme de paleig i sobretot del temps que dediquem per badar entre les roques i les coves,...La primavera és una època ideal per aquesta sortida, les “golondrines” i demés embarcacions encara no naveguen i ens trobem sols amb les nostres piragües.

Un dels molts freus

Aquest primer tram proper Tossa està ple de freus i esculls. Espectacular es el freu anomenat On s’estimbà es carabiner just abans d’arribar a la petita i acollidora platgeta de Es sot d´en Boada d´allí enfilen rumb al conjunt d’illes des Palomar, proveu el pas que vogueu, tots són navegables en kayak. La següent platgeta és Sa cala d´en Jaume. Abans d’arribar a Cala Bona, trobem la primera de les coves de la ruta, Sa cova esclafada amb una petita entrada a ponent practicable sense la piragua i que connecta amb l’entrada principal. En aquest primer tram la costa es plena de racons. Abans d’entrar a la badia Cala Bona hi ha Sa cova des bergantí i en la mateixa badia hi trobem la cova de cala Bona i la cova de Sa Gatera. Cala Bona, com el seu nom indica està protegida de tots els vents. A ple estiu es prescindible, fora de temporada, sense el "xiringuito" que la ocupa totalment es un lloc idíl·lic i molt tranquil.

Cala Bona

Continuem el recorregut i el següent pas es Cala Pola, una bonica platja de sorra que en l’actualitat, un càmping que se l’ha apropiat en propietat. A cala Pola, amb el mateix nom hi ha una petita cova. Passat el cap de Pola, i abans d’arribar a lla badia de Giberola es troba la interessant cova d´en Cateura. Passat el cap ens trobem amb la badia de Cala Giberola, també urbanitzada fins a extrems insostenibles per un complex turístic de gust dubtós. Cala Giverola té al seu ponent uns penya-segats impressionats, navegar-hi arran es un plaer. Després trobem el cap des Pentiner que protegeix Cala Futadera de les marinades i del garbí però que està molt exposada a les llevantades. Aquest racó està farcit d´embarcacions en la temporada de bany.

A partir d´aquest punt la costa es fa menys retallada i abrupte però no per això perd el seu encant. En aquest tram de costa trobem Sa cova des Tabaco, nom que evoca èpoques on el contraban era el “modus” de vida per la gent de mar de la regió. Just abans d’arribar a Cala Salions, es troba Sa Canal, un espectacular freu només accessible amb petites embarcacions.
Cala Salions es una altre de les cales urbanitzades amb molt mal gust i que evoca una època on la llei de costes no existia i l’especulació immobiliària era l’esport nacional d´aquest país.

Continuem navegant i trobem algunes petites caletes amb molt d’encant fins arribar a la platja de Vallpresona, de còdols amb l´illot de Sa Galera al bell mig. La cala està molt poc protegida de l’onatge i desembarcar-hi no sempre es fàcil. Vallpresona es tot un símbol de la pressió ecologista per impedir la seva urbanització. Val la pena aturar-se per contemplar la força del seu paisatge interior i es probable que trobeu algú que aprofita l´indert per acampar. Entre els personatges que sovintejaven la zona hi havia una mena de "Robinson Crusoe" a la catalana.

Platja de Vallpresonda

Les següents platges són Cala Cabanyes i la Platja del senyor Ramon, també anomenada platja de la Corcollada. Aquesta es bastant freqüentada ja que té un accés fàcil des de la carretera. Travessem la platja per sota dels ponts de Canyet i arribem fins a la platja del mateix nom i a la platja dels Canyerets, també fortament urbanitzada. A partir d´aquest punt tota la costa que ens queda fins arribar a Sant Feliu només es accessible per mar degut al fort pendent i sobretot a l´espessa vegetació formada sobretot per bardisses i matolls.

Platja de canyerets i Sa Bardissa

Ara, la resta de l´itinerari discorre per indrets no urbanitzats des de la costa. Després de la platja de Canyerets, comença una zona rocosa anomenada Sa Bardissa que continua de manera rectilínia fins a l´acollidora cala Joana i la punta d´en Romeguer. Entre aquesta i la punta d´en Bosch ha un petit golfet molt protegit de l´onatge on hi ha racons molt tranquils, allí hi trobem cala Urgell i cala d´en Bosch.

Punta d´en Bosch

Tot just creuada la punta d´en Bosch hi ha una petita badia amb esculls i petits freus on hi trobem platgetes com Cala Rampells i Cala dels Músics, molt acollidores i protegides del garbí.
A continuació hi trobem unes boniques coves: primer la cova de la sapa i un xic més endavant les coves d´en Vitaia, la dels Contrabandistes i de Can Pei, les tres, una al costat de l´altre.

Cala del Vigatà

El tram final del recorregut es molt rectilini i poc abrupte i amb una costa baixa que discorre per la platja d´en Dell, llarga, estreta i de còdols, Sa Crestera i S´Esllavissada, que sense cap interrupció destacable en portarà fins a la Cala del Vigatà i punta de garbí de Sant Feliu, aquí la costa torna a guanyar alçada. Travessem aquest petit cap i fem rumb cap a la platja de Sant Feliu de Guixols passant per un curiós freu.

Sant Feliu

Diguem sí

A vegades em sento cansat de dir sempre que no i d´anar a la contra. Aquest món m´ho fa molt dificil. Sempre, però hi ha algunes coses a les que sempre es pot dir sí.

A la monarquia republicana,
sí, sí, sí.
I aquell petó que és punyalada,
sí, sí, sí.
Tots som persones tots som gent,
sí, sí, sí.
Per tant iguals de diferent,
sí, sí, sí.
Queden tants móns per descobrir,
sí, sí, sí.
El ying i el yang que tots tenim
sí, sí, sí.

A tot allò que en diem art.
Al carnet sense identitat.
A la tristor de l´alegria.
Vivint del cuento tot el dia.

A una anarquia jerarquitzada,
sí, sí, sí.
Com un estel que tot ho abranda,
sí, sí, sí.
Al riure franc després del plor,
sí, sí, sí
Tots els sobrats cagats de por
sí, sí, sí.
Aquest silenci musical,
sí, sí, sí.
I al bé de déu que ens fa tant mal,
sí, sí, sí.

Tanta veritat, tanta mentida,
per viure sol fes companyia.

Tant prop d´allà tant lluny d´aquí.

Ara i aquí.

Diguem sempre que sí.
(Oriol Tramvia, el camí dels degotalls)

micologia escatològica

cacera

Els inicis amb ous de reig i ceps bàsicament s´han acabat, ara es el torn pel rossiyol, la trompeta, l´escarlet, el rovelló, el pinetell, la lleterola o els fredolics.
Certament la temporada de bolets, i sobretot rovellons, està sent molt bona pels boscos d´aquesta illa.
Això del bolet es molt curiós, en alguns indrets farcit de rovellons, a pocs quilòmetres, amb la mateixa orientació, alçada i tipus de vegetació, cap rovelló. Uns metres més enllà, plagat d´escarlets, i a un parell de pobles només rossinyols i trompetes.

ou del diable

A més la tradició boletarire catalana està farcida de noms populars amb marcada referència escatològica i/o sexual: el cul blanc, el fal.lus caní. la gita de bruixa, el groguet pudent, les metes de burra, l´ou del diable, el pet de llop, el pixacà, el pixaconill o la pixadina vermella,...en són exemples.

gita de bruixa

pixacà

el bolet i la gènesi de les cultures

Aprofitant aquest excel.lent inici de temporada de bolets, sobretot pel que fa a l´ou de reig (amanita caesaria) aconsellar-vos la lectura de "bolets i la gènesi de les cultures" de Josep Maria Fericgla.



Aquest llibre parla de bolets, parla d´amanita muscaria (reig bord), però parla de moltes més coses: de micofília i de micofòbia, d´al.lucinògens, de símbolisme, de gnoms i de follets, de...

reigbord fou un excel.lent grup arenyenc que també estava tocat pel bolet

se fuerza la maquina: 20 anys sense gato

Xavier Patricio Perez, conegut amb el sobrenom de "el gato" o "gato perez" ens va deixar el 18 d´octubre de 1990, just fa 20 anys.
Parlar del gato es parlar de rumba catalana, malgat que l´inventor de la història van ser els gitanos de Gràcia.
De manera simplificada s´atribuieix l´autoria de la nostra rumba el mestre Peret i/0 al "Pescailla". Sigui com sigui, el sobrenom de catalana, es deu, paradoxes de la història, a un argentí arribat a casa nostra el 1966, aquest descobreix de manera casual, a les festes de Gràcia de l´època, un ritme que els gitanos del barri toquen amb les seves guitarres i s´el fa seu.

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

(Rumba dels 60)

Gato Perez va ser a més un dels membres més populars d´allò que els experts anomenen "musica progressiva catalana" i que va impregnar Barcelona als principis dels 70. Va formar part com a baixista, guitarrista i vocal en una munió de grups al voltant de Zeleste: Slo Blo, El gato, Secta de la saviduria estelar i finalment Secta sònica.

Amb el nom de Gato Perez té el seu primer reconeixement al 79 amb el treball "Romesco" que inclou himnes com: "todos los gatos son pardos", "la curva del morrot", "la rumba dels 60" o bé "el ventilador" La culminació serà l´LP Atalaya (1980), una joia on hi trobem a més de "se fureza la maquina" altres com "gitanitos y morenos", "ebrios de soledad" o bé "la orquesta de plata y oro". Després vindries altres LP´s (en total en va publicar 12 fins el 1990).

Ventura Pons (2003) va retre el seu particular hoenatge amb "el gran gato" on es repassen algunes de les joies del nostre heroi.

Derrumband, un grup format per homanetjar al gato despres de 20 anys.

La Pegatina, el grup de moda de la rumba catalana del s. XXI i el seu "gat rumberu"

Pomada.org

En Rafa em comenta fa uns dies que l´únic que quedava en actiu del Carles i l´Helena, pomada.org, deixa de funcionar.
Es clar ara mateix ho he esborrat d´"allò que m´ha agradat"
Com a grup, pomada, va estar en actiu fins al 2004. Ens van deixar dos treballs, disc 1 de pomada (autoproduït per ells mateixos) i CD2.POM (descarregable fins fa poc al web pomada.org).

Us deixo l´esquela.
Els que volgueu seguir a aquesta parella màgica que ens va seduir a tants, haureu de fer-ho per separat.

Carles
Helena

tocats pel bolet

cistell de gent tocada pel bolet

boletarires del Sisa

Feia un bon parell d´anys que les tardors havien estat dolentes i això del bolet al Maresme semblava un record d´infantessa. Recordo quan amb el pare ens submergiem pels boscos de Céllecs, del Montalt o de Burriac a la recerca del bolet: rossinyols, llanegues, surenys, carlets, fredolics,...tant si val, arrivavem a casa amb el cistell ple fins dalt.

Els tocats del bolet tornem a estar de sort enguany, aquest cap de setmana llarg ha comançat la meva particular temporada del bolet. Divendres, després de la feina, pels volts d´Hortsavinyà: ceps, ous de reig i rovellons. Dissabte, diumenge i dilluns pel baix Montnegre més rovellons, ous de reig i abundants rossinyols. Els menús d´aquests dies: vedella amb bolets, remenat de bolets, saltejat de bolets, surenys i ous de recs amanits amb oli i pebre, rovellons a la llauna, rovellons a la brassa,... i com no, conserves pel record.

rovelons, el meu tresor

La festa del bolet d´aquest any acaba de començar, espero que duri unes quantes setmanes més. Quan pugui m´escaparé de la feina per anar al bosc. Es un luxe treballar a la porta del Montnegre. Espero que els pixapins i els domingueros respectin els meus amagatalls i que quan hi pugui tornar a anar suguin allà esperant per ser collits i reposar en el meu cistell.

amanites, rovelons i fredolics

Pot-ser et dius jaume Quadreny

Corrien els tumultuosos 70, el progressisme barceloní abanderat primer pels Màquina! o els Vértice i més tard per la Mirasol i Om entre d´altres, començava a ser història. Els nous herois, sorgits d´aquell incipient moviment eren en aquell moment el Sisa i el Pau Riba.

Llavors, pel soterrani de l´undreground de la ciutat es movia un personatge sinistre que escrivia unes cançons estranyes però fascinats, era Jaume Quadreny, un geni que mai van trobar el seu espai ni el reconeixement en la moguda zelestial.

No es normal que un talent com el de Quadreny només hagi publicat un single en tota la seva carrera, fou al 81 amb el grup pseudocomercial “Líquid car”. Malgrat aquest fet Quadreny va escriure cançons i poemes, durant tota la seva vida, que mai van sortir del seu petit cercle d´amistats.

Descobreixo l´obra de Quadreny de manera casual, a partir de l´homenatge que Riba li fa en els seus “virus laics”, cerco noticies i descobreixo un geni que ens deixa l´any 2006.

Certament al període dels 70 van aparèixer uns personatges maleïts que poc a poc es van reivindicant. Albert Pla ho va fer amb la figura de Pepe Sales, ara li toca el torn a algun altre, personatges tant interessants com el Pau Maragall, la Mercè Pastor i fins hi tot el mateix Jaume Quadreny no haurien de caure en l´oblit.

Una història de drogues (J. Quadreny)

Com si foren àngels còsmics
per la química del LSD,
àngels dins dels més harmònics mons personals
i de la glòria dels camins perillosos.
Oh, la glòria dels camins perillosos
i anàvem cantant…

Primer va ser en Jaume d’Igualada
que quan tornà de la Índia
ens va dir mig flipat
Què cabrona és la gent!
Anàvem per la corda fluixa,
anàvem per la corda fluixa
tots junts cantant…

Després del suïcidi de la Mercè
amb cocaïna, anfetas i cavall
molts anaven massa aviat
cap el seu tràgic final.
Aquella meva
generació perduda,
aquella meva
generació perduda
amb mi va cantar…

Deltebre:campionat de catalunya o "Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio"

Vergonyós es l´adjectiu més suau per qualificar el que va passar el cap de setmana passat en el Campionat de Catalunya de Llagut. El marc, perfecte així com l´organització per part dels Xino xano de Deltebre.
Les condicions meteorològiques (mestral) van adulterar una competició en format cap de setmana on no hi ha marge per a l´error. La manca de reacció dels jutges i de la comissió tècnica es inacceptable i van contrubuir al desgavell.
Es cert que no podem fer res si bufa vent, però si es veu que els carrers del camp de regates són desequilibrants: el carrer 1 sense vent ni corrent era de molt el millor respecte el carrer 4, al mig del riu, exposat al mestral i amb molta corrent.
Això, que s´observava només en mirar el riu sembla que no va importar gens als jutges ni a ningú de la comissió tècnica, l´únic que volien era alinear els llaguts el més aviat possible i anar passant el dia.
De solucions n´hi havien i moltes:
S´hagués pogut eliminar el carrer 1 o desplaçar-lo cap al mig del riu com a carrer 5 (en aquest cas el millor carrer seria el 2).
S´hagués pogut desmuntar el camp i fer-lo perpendicular al riu (molta feina però en alguna cursa de muletes ja s´havia fet).
S´hagués pogut canviar el format de regates per contrarellotge, si més no en les finals de diumenge (quan ha convingut s´ha fet). D´aquesta forma tothom competiria en igualtat de condicions.
El cert es que qui competia al carrer 1 amb poc esforç es podia proclamar campió i al qui li tocava el carrer 4 era impossible guanyar per l´esforç que representaven els "llargs" amb el vent en contra.
Només cal mirar els resultats de la final en la categoria absoluta masculina en el qual l´embarcació de Rem badalona (segona en la lliga) que competia en el carrer 4 no va poder pujar al podi perquè Flix (llagut de segona divisió) que remava pel carrer 1 els va guanyar.
Estic orgullés de com va vogar l´equip, ens haviem preparat per a intentar guanyar al Natació i no es just el que ens va pasar. El cert es que els sorteigs no ens van afavorir i vam anar a la repesca on pel carrer 3 vam fer el millor temps de tots els veterans (tant de les eliminatories, repesques com finals) (5, 21, 22) això ens va valer passar a la final A i ens va tocar el maleït carrer 4.
Sembla ser que per adjudicar les carrers es va fer servir les normes internacionals FISA on el primers temps de les eliminatories van pel carrer 3 i els segons pel carrer 2. El carrer 4 es per l´equip amb millor resultat a les repesques (nosaltres) i el carrer 1 per als segons, en aquest cas Torredembarra, que al final, i gràcies a l´efecte carrer van acabar per guanyar el campionat. Les normes FISA funcionen quen el camp presenta igualtat en tots els carrers, en aquest cas si es va pel mig es té avantatge (com passa en la natació), però en un camp com el de deltebre, els dos millors carrers eren el 1 i el 2.

Els resultats de la competició van ser:

1 rs Baix a mar de Torredembarra (carrer 1) 5, 21, 92
2 ns Natació Badalona (carrer 3) 5, 22, 13
3 rs Vent d´estrop de Cambrils (carrer 2) 5, 25,93
4rts Rem Arenys (carrer 4) 5, 27,88